Si la política s’ha frivolitzat fins a extrems absolutament grotescos (i perillosos), és normal que el vot en unes eleccions hagi seguit el mateix camí. Qualsevol intent per racionalitzar mínimament una proposta electoral és una batalla perduda. La “futbolització” de la cosa pública ha arribat a l’extrem que a Ucraïna ja han fet un debat entre dos candidats en un estadi amb els seus seguidors a les graderies. Tot és un Barça-Madrid.
Així, és normal que el nivell dels electes i dels electors cada dia sigui més baix. Les seves respectives mediocritats es retroalimenten i deixen la porta cada dia més oberta a les opcions anomenades “populistes”, o poca-soltes. No és estrany que el filòsof nord-americà Jason Brennan, en el seu llibre “Contra la democràcia” (2016) afirmi que la deliberació sobre temes sensibles en les democràcies occidentals “sovint condueixen a la histèria i el sentimentalisme, i les parts del debat acaben simulant emergències morals, s’escridassen i es xiulen els uns als altres”.
Aquesta descripció m’ha fet pensar en la política catalana actual, absolutament captiva de la situació processal dels dirigents polítics a la presó o a l’exterior. Des de l’independentisme tot el que no sigui l’adhesió incondicional a aquestes persones és vist com una traïció o complicitat amb l’enemic. El sentimentalisme no admet la rèplica. A l’altra banda, és clar, hi ha la versió histèrica “rojigualda” que els descriu com a colpistes, delinqüents i no sé quantes bestieses més. Una barreja de terroristes i mafiosos. Molt en la línia de “a mi la legión!” que donarà un munt de vots a Vox.
Sobre el discurs i votants tavernaris dels partits anomenats constitucionalistes no cal donar-hi gaires voltes. Sempre acaben cridant enfervorits davant el Cristo de la Buena Muerte. El que cal analitzar, en el meu cas, són els partits catalans amb l’adjectiu oficial d’independentista. En sóc teòricament un dels seus potencials electors, i he de veure si els puc votar aquest 28 d’abril. Què em proposen?
D’entrada, sempre diuen que aquest procés polític amb l’etiqueta “independentista” va de democràcia. Perfecte i endavant. Però miro els processos de selecció de candidats de JxC i ERC per aquestes eleccions (o per les europees o municipals) i veig que hi han posat a dit familiars, amics o advocats dels seus principals dirigents. Com poden parlar de democràcia aquells que no se l’apliquen a casa seva? Esdevenir candidat només pel mèrit de ser germana, parella o amic de qui mana té un nom ben clar: nepotisme.
Seguim. Els d’ERC diuen en el seu programa electoral que volen anar a Madrid per “preconitzar a necessitat del diàleg i d’una resolució pacífica, democràtica i negociada al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat”. Si no han aconseguit absolutament res al respecte en els darrers anys, perquè ara els hauria de fer confiança? De fet, van dir que en divuit mesos marxarien del Congreso per anar a la República Catalana, i ens han acabat ficant en una autonomia totalment intervinguda. Votar-los seria fer-ho per uns fracassats que no han fet res pels meus interessos com a independentista a la Carrera de San Jerónimo.
Per la seva part, els de JxC consideren l’elector com algú mancat de les mínimes capacitats intel.lectuals per discernir la fantasia de la realitat. Ho dic perquè en l’apartat on argumenta que el vot “útil” són ells, acaben demanat el nostre suport el 28 d’abril per poder (i reprodueixo literalment del seu programa) “fer efectiva la República”. És a dir, votar a JxC en unes eleccions d’una monarquia parlamentària espanyola tindrà l’efecte de poder proclamar una república catalana. No puc votar a qui em vol prendre per ruc.
Però encara hi han els de l’anomenat Front Republicà. Recordo que el seu impulsor i candidat fa quatre dies es declarava (sota jurament) professionalment “precario”, que traduït al llenguatge col·loquial vol dir no tenir ni ofici ni benefici. Sincerament, votar per col.locar algú que s’ha quedat sense feina, mai no serà una motivació per acostar-me a un col.legi electoral. Sobretot, perquè a canvi d’un sou podrà dir qualsevol cosa.
No tinc cap alternativa. Aquest diumenge em quedo a casa.
