Quan arriben unes eleccions espanyoles, els partits polítics catalans acostumen a difondre la mateixa cantarella: “Cal anar a defensar els interessos de Catalunya a Madrid”. Tant fa que s’anomenin independentistes o sucursalistes, tots sempre van amb una mentalitat resistencialista o de voler influir en la governabilitat espanyola. No és casualitat que les primeres declaracions del cap d’ERC a Madrid, Joan Tardà, després de conèixer la decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions hagin estat aquestes: “Si les coses van malament el 28-A, s’haurà de tornar a la resistència”.
La vocació de les esquerres catalanes a Madrid és esdevenir el dic de contenció de les dretes espanyoles. S’hi troben còmodes fent aquest paper de salvadors. Llavors sempre coincideixen amb els nois i les noies de Vallecas, els quals els porten a l’hort i acaben cridant plegats “No pasarán!” amb “todos los pueblos de España”. Ben mirat, els Tardà, Rufián i aquella cosa amorfa d‘En Comú Podem que seu en algun racó del congrés espanyol, serien feliços només podent canviar la “rojigualda” per la tricolor republicana. Tots ells estimen Espanya i la seva gent.
També en aquell hemicicle madrileny hi ha el fills polítics d’en Pujol. O cosa que és el mateix, els descendents ideològics d’en Cambó. Perquè l’esperit del líder regionalista plana en l’inconscient de la gran majoria dels diputats catalans a Madrid, siguin conservadors o progressistes. Tots volen influir a Espanya. Però mentre el dirigent de la Lliga ho feia des d’una notable talaia intel·lectual, els Campuzano, Xuclà o Bel ho intenten amb l’estil de la minyona.
Davant la cita del 28-A, el capteniment de la partitocràcia catalana serà el que acabo de descriure. Però cada vegada el seu to al congrés espanyol serà més baix, més impotent. Només gràcies a les casualitats de l’aritmètica parlamentària poden obligar a convocar eleccions, però les seves victòries acaben aquí. Sempre són pírriques. Cap d’ells va amb una mentalitat de combatre, fer mal i perjudicar a l’Estat. En definitiva, fotre a Espanya tal com Espanya ens fot a nosaltres. Però, és clar, això no ho poden fer les “bones persones” que reivindica l’independentisme de sagristia. Per tant, ho haurem de fer uns altres.
És per això que l’independentisme hauria de poder oferir als seus votants el pròxim 28 d’abril una alternativa electoral sense els tics o els complexos col·laboracionistes. Una opció disposada a jugar fort i que demostri caràcter i determinació. Amb un discurs sense els tics de l’esclau i amb el gest contundent de qui se sap fer respectar en el terreny de l’enemic. Sense aquest pas previ no hi ha independència possible. D’on poden sorgir aquests candidats?
En aquests moments només la iniciativa de Primàries ofereix les mínimes garanties per bastir una candidatura de les característiques que estic descrivint. Simplement per una raó: perquè els homes i les dones que poden gaudir de les condicions indispensables que acabo de descriure, només els podem trobar fora de les rengles dels partits que es presentaran a les eleccions espanyoles. Ho faran? Hi han pensat?
Les oportunitats s’han de saber detectar amb precisió. Perquè llegir bé políticament una situació favorable requereix una reflexió en profunditat i no deixar-se arrossegar per la primera impressió. Sovint els camins del triomf són diferents dels que ens pensàvem. Saber-los destriar és també el que denota habilitat política. Si es decideixen a fer-ho, poden comptar amb mi.
