Ahir, al món sencer, es va commemorar el dia de la no violència contra les dones. Un any més. Amb més dones als carrers que l’any passat. Amb xifres més colpidores que les de l’any passat perquè cada cop les tenim més a l’abast. Amb els mateixos reclams de sempre: que sense recursos reals i amb jutges i justícia patriarcal, per començar, ja podem anar pensant que haurem de seguir sortint als carrers els 25 de novembre i més.
Sóc de les que pensa que no passarà, això que cada cop tinguem més recursos contra les violències contra les dones i menys jutges i menys justícia patriarcal: perquè la justícia la van fer i l’alimenten els patriarques, i perquè qui controla els recursos són majoritàriament els homes. Sóc, més aviat, de les que pensa que caldria fer un Lisístrata, un Lesbos, un Ruperstberg o un Jinwar del Kurdistan: una plantada o una apartada de les que tants cops al llarg de la història i arreu del món han fet comunitats senceres de dones tot posant de manifest que, si no és possible la convivència sense violències i en llibertat, llavors les dones ens fem el nostre món soles.
El camí cap a les no violències de tants homes contra tantes dones no són els recursos ni forçar la reconversió de la justícia en quelcom que no serà mai. L’inici del camí són les paraules: el nom de les coses. Que no sembli més que la violència no és violència i que és part de la vida que han de viure les dones. Que no sembli que no hi ha violents. La resta del camí és l’estigma i l’exclusió: estigmatitzar tots els violents, excloure’ls.
És llarg, aquest camí que comença posant paraules i hauria d’acabar en l’exclusió: per això la temptació de fer-nos un món propi, perquè entretant cauen moltes dones diferents, d’edats diverses, en els llocs i moments més inesperats. És llarg i complicat, aquest camí, per això els pocs homes que hi posen paraules queden després alguns segons en silenci, vacil·lant amb el llenguatge. Això mateix va passar ahir a Roger Torrent, que després de dir que “la violència contra les dones és culpa dels homes”, després d’un gest sensat de posar paraules a la realitat, va semblar que quedava sense sòl, en suspens, desconcertat de sí mateix i cercant paraules dins el buit.
Nosaltres, però, les tenim totes i més, les paraules, perquè si una nena té por d’anar pel carrer −no sigui que algun home se l’endugui a violar-la− això és violència. Si a una adolescent de sobte en algun moment de la vida se li apareixen imatges de quan el seu pare, o l’oncle, o el germà o l’avi la feien despullar i abusaven d’ella, això és violència. Si una dona entra allà on sigui i se sent vulnerable per com la miren dos, o tres, o cinc homes, això és violència. Si a una dona, per ser dona, a la feina el company o el cap li diuen coses que no dirien mai a cap home, això és violència. Si un jutge o un fiscal pregunta “com anaves vestida”, això és violència. Si en una guerra els homes violen, això és violència. Si a una dona se la menysté perquè és mare i se li resten punts i competències per créixer professionalment, això és violència. Si a una dona li pega un home, la viola o la mata, li mira el mòbil, la insulta o la fa depenent i poruga… això és violència. I n’arribaria a vint-i-cinc, de violències masculines d’aquestes. I a més.
Massa dones violentades per massa homes. És perquè us ho feu mirar i mireu de trobar-hi, almenys, vint-i-cinc paraules.
