Que avui encara estem parlant de l’emissió de “Salvados” de diumenge passat dedicat a la “Operación Palace” és un èxit pel programa. Més que l’audiència obtinguda amb un competidor fort: Risto Mejide entrevistant l’ex president Rodríguez Zapatero.
La veritat és que els que vam començar a veure el fals documental ens vam quedar enganxats a la pantalla, i a través de twiter vam aconseguir que molts altres espectadors s’hi apuntessin, com les mosques a la mel.
L’inici no podia ser més desconcertant ni versemblant a l’hora: “avui sabran la veritat sobre l’Òscar concedit a José Luís Garci per la pel·lícula Volver a empezar.” Immediatament vaig pensar amb el desaparegut amic Quim Jordà i les nostres converses sobre Garci, ara sabria alguna cosa més.
El desenvolupament del reportatge em va deixar astorada, i m’ho vaig creure, desconfiant, és clar, però hi vaig caure de quatre potes. El meu primer twit deia: “estic veient Operación Palace i flipo”. El següent: “com pot ser que ningú hagi dit res de tot això fins ara?” coincidia amb molts periodistes, tot i que alguns des del primer moment ho definien com a farsa com l’Iu Forn.
La versemblança, allò que regeix les normes del teatre clàssic i que es defineix com a quelcom que no és real però que podria ser-ho es mantenia completament viva amb les declaracions de gairebé tots els intèrprets del documental: Andreu Mayayo, Mayor Zaragoza, Iñaki Gabilondo, Anasagasti… em desmuntava el testimoni de Garci. O sigui que ell havia ensinistrat als diputats de romandre ajaguts i Felipe González no volia de cap manera? i no s’ha ventat d’haver-ho conseguit? en aquest punt vaig dubtar, no en cap altre, dec anar amb al lliri a la mà.
Després d’haver llegit “Anatomía de un instante” de Javier Cercas i haver-lo recomanat als alumnes, com pot ser que m’empassés la trola? Doncs perquè estava ben feta, perquè no hi va haver cap filtració per part dels “actors”, perquè de fet no sabem exactament per quin motiu va fracassar el cop d’estat, ni quin paper hi va tenir el rei, sí que sospitem que va ser cabdal la resposta de Sabino Fernández Campo a una trucada de telèfon “ni està ni se les espera”, ni el paper d’alguns dels militars implicats que després han quedat a l’ombra.
Com tots els que ho vam viure sé perfectament què estava fent aquell dia (era tancada a la biblioteca de la Casa de Cultura) i vaig arribar a casa sense saber res i trobant-me els meus pares exaltats i nerviosos, que no sabien on era, que com no se m’havia acudit tornar immediatament a casa…ens vam quedar davant la televisió fins que va parlar el rei, el meu pare va dir “ha anat d’un fil”.
La ficció de Jordi Évole i el debat posterior ens ha retornat la feblesa de la nostra democràcia en aquell moment, i en conseqüència la que tenim ara, no se n’adonen com el callen en parlar de l’actual situació de Catalunya i el que una majoria del poble desitja?
Respecto els que ho troben malament però crec que no se n’adonen que la televisió és un gènere que té les seves pròpies normes, Jordi Évole ha creat un personatge que increpa, pregunta des d’una aparent innocència però mai s’ha presentat com un periodista d’investigació. Potser des d’aquest fals reportatge algú tingui més voluntat d’investigar i algun dia sapiguem la veritat. Bona feina.
