Els ‘Comuns’ copien Mariano Rajoy. Amants del quietisme actiu. Observar, no mullar-se, distorsionar de tant en tant i esperar a treure profit de la situació. Sigui quina sigui. Rajoy va esperar pacientment que el PSOE i C’s no es posessin d’acord malgrat el vincle superior del ‘desafío secesionista’, i va seguir exactament la mateixa estratègia quan el PSOE va rebutjar governar amb Podemos. Sense moure un sol dit, més enllà de dues campanyes electorals, és president amb un suport massiu al Congrés i té els pressupostos aprovats sense despentinar-se. Per la seva banda, els ‘Comuns’ esperen tenir sort i recollir els fruits l’endemà del referèndum, o el mateix dia. Passi el que passi. Exerceixen el dret a decidir que ni a favor ni en contra, sinó tot el contrari, però que en tot cas, la prova de culpa recau en el Govern independentista, que ja avancen que no serà capaç de garantir les “condicions democràtiques”. Ara bé, els ‘Comuns’ no han exigit a Rajoy que compleixi amb les exigències democràtiques d’un Estat de la UE i que deixi d’amenaçar els catalans amb l’ús de la força i la coacció judicial. Això seria qüestionar el règim. I per aquí si que no passen.
La filosofia és la següent: Arrisqueu-vos vosaltres, i si guanyeu –l’Estat deixa votar i la participació és suficient i amb garanties democràtiques-, nosaltres voldrem sortir a la foto i caminarem junts en la gestió d’aquesta post-autonomia, perquè no volem anar a eleccions constituents empipats amb ERC i la CUP –raó per la qual han anunciat que no faran boicot al referèndum-, però si perdeu –l’Estat impedeix la votació o la participació és massa baixa-, nosaltres també hi serem, perquè ja us ho vam dir, que les coses no es podien fer així i que això seria una altra costellada indepe i que ja es veia que els convergents no s’ho creien, que només volien tapar la corrupció amb l’estelada. De fet, els comuns han explicat a El Món que estan disposats a defensar “una jornada democràtica, els efectes polítics de la qual no seran suficients per poder afirmar davant del món que el poble de Catalunya s’ha autodeterminat”. Els efectes polítics els decideix Madrid, i només Madrid.
O sigui, que del “no volem un altre 9N” han passat a oferir-se per donar cobertura a una jornada democràtica –el referèndum seria una jornada no democràtica perquè ho diu Madrid?- per escatir si els catalans volen que en un futur indeterminat Catalunya pugui convertir-se en una república, sempre que Madrid, titular de la sobirania dels catalans, ho autoritzi. Una oferta autonomista que garantiria mantenir intacte com a mínim a curt termini el règim del 78, però que queda curta si es compara amb la posició més avançada de Podemos, que per diverses vies, també a Catalunya, ja ha valorat que trencar el règim a Catalunya posant les urnes sense el permís de l’Estat és obrir una escletxa en el búnquer espanyol que pot permetre l’inici d’una segona Transició. Seria una bona notícia per a Podemos –no per als Comuns, que haurien perdut la batalla ideològica que pretenen sostenir encara en termes d’esquerra-dreta prescindint de l’eix nacional-, raó per la qual ni Pablo Iglesias ni Dante Fachin exhibeixen la bel·ligerància dels ‘Comuns’ contra el dret de Catalunya a exercir la seva sobirania si l’Estat impedeix de totes totes un referèndum acordat.
I un darrer apunt. Quina seria la posició dels ‘Comuns si avui CiU seguís viva i comandada per autonomistes? La destrucció de l’antiga convergència sempre ha estat la gran obsessió d’ICV, que controla més del que sembla l’òrbita dels Comuns. Tindrien cap argument per voler que el PDeCAT, ERC i la CUP no se’n surtin?
