Pedro Sánchez ha anunciat que el 21 de desembre reunirà el Consell de Ministres a Barcelona, i ha fet saber a través de la portaveu del govern que està disposat a aprofitar el viatge per reunir-se amb el President Torra al Palau de la Generalitat. En un temps en què la majoria de la política es fa a través de gestos sense contingut real, és perfectament possible que el president espanyol estigui buscant només dues fotografies emmarcables sota l’etiqueta del diálogo i l’acercamiento a Cataluña, coincidint amb el primer aniversari de les eleccions convocades per Rajoy amb el 155 a la mà. Però també cal considerar la possibilitat que vingui a presentar una proposta política. Últimament les filtracions des de la Moncloa deien que el pla de Sánchez consistia en desescalar la tensió primer, i després fer una oferta a Catalunya, però és possible que el president espanyol ja s’hagi adonat de fins a quin punt és naïf aquest plantejament: és impossible desescalar amb els polítics independentistes en presó preventiva, amb peticions de penes de més de 200 anys i amb un judici televisat que acapararà l’atenció mediàtica, política i social dels pròxims mesos amb un plus de tensió, ràbia i dolor a Catalunya.
No només és impossible desescalar, sinó que anem a tota velocitat cap a un nou pic de tensió que té molts números de ser molt més intens que el d’octubre de l’any passat. Tindria una certa lògica que Sánchez volgués marcar distàncies amb el Suprem abans de l’inici del judici intentant posar en marxa una via política paral·lela a la judicial. Es dóna la circumstància, a més, que les eleccions andaluses ja hauran passat (2 de desembre) i que el procés d’aprovació (o no) dels Pressupostos Generals de l’Estat encara estarà obert. Sembla raonable, doncs, especular amb alguna cosa més que una foto el 21 de desembre.
Però, què pot oferir Sánchez? Ara mateix, res que pugui moure l’independentisme de la seva posició. El drama de la política espanyola en relació a Catalunya és que ha fet les coses tan rematadament malament, amb tant de nacionalisme espanyol i tan poc sentit d’estat plurinacional, que el que fa 10 anys hauria estat una romàntica demanda de màxims com és un referèndum d’autodeterminació, avui s’ha convertit en una línia vermella de mínims per al bloc social i polític que governa a Catalunya. Aquest bloc social i polític no està disposat a parlar de com ens quedem a Espanya si abans no es permet als ciutadans decidir si ens quedem a Espanya o no. En menys de 10 anys, l’autodeterminació ha passat de ser un plantejament exòtic a esdevenir la clau de volta de qualsevol procés de diàleg que inclogui la majoria parlamentària catalana.
En aquestes condicions, l’estat només té tres camins a Catalunya. El primer, acceptar aquesta realitat i negociar un mecanisme perquè els catalans puguin decidir, presentant al mateix temps, si li sembla convenient, una oferta que convenci la majoria de romandre a Espanya. El segon, enrocar-se en relació a l’autodeterminació, esperant que la societat catalana es cansi i es rendeixi, però assumint al mateix temps el risc que passi el contrari: una escalada del conflicte de conseqüències imprevisibles que acabi forçant la intervenció activa de la UE. I el tercer, guanyar-li a l’independentisme les eleccions i formar un govern unionista/constitucionalista a la Generalitat que faci un plantejament diferent. De moment, som en el segon escenari.
