Ja tenim els resultats d’unes eleccions ben allunyades de la normalitat: membres del Govern i líders d’entitats a Brussel·les o a la presó, l’autogovern intervingut pel PP…. Si algú es pensava que aquest panorama faria baixar la polarització o contribuiria a disminuir la tensió és que no viu en aquest món. Amb una insòlita participació superior al vuitanta per cent, Ciutadans ha esdevingut la primera força del Parlament absorbint la majoria del vot unionista i provocant el ridícul i la crisi del PP, i l’independentisme ha mantingut la majoria absoluta, en aquest cas concentrant el vot en dues opcions i deixant sota mínims a la CUP. Enmig, Catalunya en comú-Podem que perd vots i escons però salva modestament els mobles.
L’any 2015 la inesperada victòria d’Ada Colau a Barcelona va provocar que la proposta de llista conjunta de CDC i ERC a les eleccions al Parlament, ja descartada, ressuscités. Junts pel Sí va guanyar les eleccions amb claredat. Ara allò que es va unir per por als comuns no s’ha unit per por a Ciutadans. ERC estava tan convençuda de guanyar les eleccions que no ha volgut repetir l’experiència: les enquestes la situaven en primer lloc amb un pobre resultat del PDECAT. Però la iniciativa del president Puigdemont d’impulsar Junts per Catalunya ha trastocat les previsions i ha provocat que aquesta candidatura l’hi hagi passat per davant. Per separat, Junts i ERC, no han pogut evitar la victòria d’Inés Arrimadas. És una victòria trista perquè Ciutadans no podrà governar i l’unionisme ha quedat per sota de l’independentisme. Però faríem bé de no minimitzar les conseqüències: un partit nascut per a fer front a la normalització lingüística i reduir l’autogovern de Catalunya ha guanyat les eleccions al Parlament. I aquest és un missatge que no ens ajuda a l’exterior i que ens hauria de preocupar a l’interior, perquè la seva força electoral es pot traslladar a les eleccions locals del 2019 i afectar greument la convivència a molts municipis. Però per molt contenta que estigui Arrimadas la victòria és enverinada perquè la porta a l’oposició i li complica les relacions amb un PSC i un PP ressentits pel seu èxit.
La victòria de l’independentisme és encara més enverinada. Junts, ERC i CUP tenen una majoria absoluta de 70 escons ( dos menys que el 2015) i han d’assumir les seves responsabilitats. La complicació s’accentua per la situació injusta que pateixen una part dels seus nous diputats i diputades. Però desitjant que s’hi trobi una solució, el desenllaç està per veure: el 27 d’octubre es va comprovar que la via unilateral a la independència no és possible. La ràbia per les injustícies patides i la convocatòria electoral no han permès un debat tranquil, imprescindible, sobre les conseqüències d’haver jugat malament la carta de la declaració unilateral. Avui aquesta majoria queda formada per dos grups que no han explicat quin és el seu full de ruta i per un partit minoritari però decisiu que continua defensant la unilateralitat. I si comencen a impulsar l’acció de governar la quotidianitat poden sorgir diferències substancials de criteri. Caldrà veure també com s’estructura l’heterogeni grup de Junts per Catalunya, que ha salvat al PDECAT d’una derrota al preu de marginar-lo de forma evident. Especial referència per a la mala sort d’ERC: l’Alfred Bosch es veia alcalde de Barcelona i no ho va ser; fa uns mesos la victòria d’ERC semblava assegurada i han quedat tercers.
Al final, la presó de Junqueras ha estat un llast difícil de portar: l’error inicial d’insinuar que una insegura Marta Rovira podria ser la candidata a presidir la Generalitat ha estat en part causa dels resultats insuficients. I dins d’aquest sector, davallada espectacular de la CUP que passa de 10 a 4 diputats i d’un percentatge del 8’2 al 4′.4, perdent un tret essencial que havia guanyat el 2015: la presència a les quatre circumscripcions; ara ja no és a Tarragona ni a Lleida, on la diputada que recordava que Roma no paga a traïdors ha perdut el seu escó. Però la situació és especialment enverinada per a la CUP: els seus vots o la seva abstenció son necessaris per investir un president independentista; en la previsió d’una victòria d’ERC aquesta acció era més senzilla; ara es tornen a trobar en la disjuntiva d’escollir un president del PDECAT que difícilment els hi podrà garantir el retorn a la via unilateral i del que discreparan en matèria social.
Dins el bloc unionista, més enllà de la victòria de Cs, un desastre sense pal·liatius per al PP. Que el partit que governa Espanya, i en aquests moments Catalunya en aplicació de l’article 155 de la Constitució, obtingui tres diputats, quedi en darrer lloc i se’n vagi al grup mixt, no és que sigui un resultat enverinat sinó que és una autentica vergonya per a Rajoy i el PP. I hauria de ser una lliçó: en una democràcia la via repressiva no arregla res.
El PSC ressalta en positiu que ha guanyat vots passant del 12’7 per cent del 2015 a l’actual 13’8, i que ha obtingut un escó més que en les anteriors eleccions. Que poc queda d’aquell PSC que, encapçalat per Pasqual Maragall, guanyava les eleccions l’any 2003 amb el 31’6 per cent dels vots. Però en les comparatives es pot destacar una anècdota curiosa. Sempre que es crea una candidatura que n’uneix dues de preexistents, s’acostuma a comparar el resultat amb la suma d’aquelles dues forces polítiques en les anteriors eleccions. Així es va fer per exemple el 2015, quan tots els mitjans de comunicació van posar en relació els resultats de Junts pel Sí amb els obtinguts per CIU i ERC el 2012. Ara, el PSC ha incorporat la Unió de Duran i Lleida i Espadaler que havia obtingut uns gens menyspreables 103.000 vots i un percentatge del 2’5 per cent. Però l’operació impulsada per Miquel Iceta no ha reeixit: es perden 23.000 vots i un 1’4 per cent de percentatge. Iceta sabia que no retindria tots els vots d’Unió però segur que no s’imaginava que l’únic diputat que guanyaria en aquestes eleccions seria l’escó de Ramón Espadaler, que ara haurà de decidir si es dilueix dins el grup socialista o se’n va de diputat no adscrit per intentar la difícil missió de reconstruir una part de l’antic espai demòcrata-cristià.
Catalunya en Comú-Podem han perdut tres escons i ha baixat del 8’9 al 7’5. Els comuns limiten al nord amb el PSC i al sud amb la CUP, a l’est amb ERC i a l’oest amb Ciutadans. En unes eleccions marcades per la persistència de dos blocs qui es troba al mig és vist per totes les altres forces com el viver d’on poder obtenir els vots que els hi falten per decantar la balança. Això crea serioses dificultats a una opció que es mou bé en la confrontació dreta-esquerra, però pateix en l’eix nacional. Mantenir una força política en la que conviuen independentistes i no independentistes de forma transversal, que defensa un referèndum pactat i una relació bilateral Catalunya-Espanya, és una missió titànica en aquests moments, però podria ser una opció de futur per Junts x Catalunya, ERC i PSC si volen recosir el país.
La temptació de furgar en l’electorat dels comuns ha propiciat operacions curioses: hem vist Albano Dante Fachín, contrari a la independència, esdevenir un heroi dels grups independentistes. TV3 s’ha sumat a la promoció i li ha atorgat més cobertura informativa, tot i que no es presentava a les eleccions, que a molts candidats i candidates que ocupaven llocs de sortida. En tot cas, no sembla que el seu suport hagi servit per a què la CUP obtingués un bon resultat ni per a que ERC guanyés les eleccions. I des de l’altra banda, Iceta va presentar la seva candidatura com a la “suma de socialistes, comunistes i democratacristians” i va fitxar l’ex-fiscal Jiménez Villarejo, a qui vàrem poder veure a les manifestacions unionistes aixecant el puny envoltat de dirigents de PP i Cs. Els comuns obtenen un mal resultat que posa en valor el de Catalunya Sí Que Es Pot l’any 2015, però no s’enfonsen. Xavier Domènech ha constatat que la majoria d’esquerres que ell desitjava no s’ha produït: s’ha quedat en seixanta-un escons. De fet, dins de cada bloc han guanyat opcions de dretes que conviuen al grup Liberal del Parlament europeu. Potser la millor notícia per en Domènech és que la seva clau no és decisiva per a inclinar la balança a favor de cap bloc. En el primer cas, les acusacions de traïdors s’hagessin reproduït de forma immediata; en el segon, les pressions contra Unidos Podemos a Madrid hagessin estat de pel·lícula. Ja ha anunciat que serà a l’oposició. Aquest no era el seu moment.
Hi ha, però, una majoria en aquest nou Parlament de la que es parla poc. L’Estatut exigeix una majoria qualificada de noranta vots per a decidir qüestions transcendentals com la reforma del mateix Estatut, aquell requisit que es va oblidar de forma lamentable en el Ple del 6 i 7 de setembre. En aquesta legislatura el president Puigdemont, si obté la investidura com és previsible, podrà governar de forma legítima. Cal esperar que no es torni a posar ell mateix terminis al seu mandat. Però en determinades decisions importants seria convenient que tingués present que JxC, ERC, PSC, Catalunya en comú- Podem i la CUP sumen noranta cinc diputats i diputades. I que ,malgrat uns estiguin al govern i uns altres a l’oposició, potser la millor manera de començar a superar les ferides que els blocs han deixat sigui buscar grans consensos en aspectes essencials, en el camp de l’autogovern i la recerca d’un referèndum pactat i en l’àmbit de les polítiques socials.
