Un dels estàndards de la cultura política nord-americana és la idea de Nova Frontera, que fins i tot ha esdevingut un mite. És més, tal vegada no hi ha als EUA cap altre mite que sigui tan potent políticament com aquest. Passen els anys i, tanmateix, el mite no remet. Al contrari, tal com va quedar demostrat en l’última campanya de les presidencials nord-americanes, durant la qual el ticket republicà va explotar la idea de l’heroi, del warrior, que històricament ha estat central en la visió de frontera que han tingut els estats de l’oest, des d’Andrew Jackson —el setè president dels EUA que ho fou, precisament, perquè s’havia convertit en un heroi nacional en dirigir amb un èxit espectacular la defensa de Nova Orleans al final de la segona guerra contra la Gran Bretanya (1815) i per haver dirigit amb encert l’expedició a Florida que va permetre al president Monroe exigir a Espanya la venda d’aquell territori als Estats Units (1819)—; fins al general Jimmy Doolitlle, el pioner de l’aviació nord-americana, nascut a Alameda, Califòrnia, qui fou condecorat amb la Medalla a l’Honor pel seu valor i lideratge en la campanya del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Barack Obama també va apel•lar a la Nova Frontera, i per això va invocar John F. Kennedy, Harry Truman i, sobretot, Franklin D. Roosevelt, que són els parangons del lideratge global nord-americà. Ho va trufar, per raons òbvies, amb l’associació interessada amb el president Lincoln, que és el principal heroi de frontera i el llibertador dels esclaus. En fi, republicans i demòcrates recorren sempre que poden a aquesta idea perquè saben que té efectes d’una mena o d’una altra en l’electorat nord-americà.
Deixant de banda el catalanisme, que és l’estàndard de la cultura política catalana sense el qual no es pot aspirar a ser majoritari, hi ha encara un altre mite, centrat sobretot a la capital, que és com una mena de nova frontera recurrent. Això és: fer créixer Barcelona i ressuscitar l’alegria ciutadana mitjançant els grans esdeveniments. Possiblement, aquest mite barceloní, que va començar amb l’Exposició Universal de 1888, quan la ciutat tenia no gaire més de mig milió d’habitants, no és tan potent com la idea de Nova Frontera nord-americana, però déu n’hi do dels rèdits que ha donat al llarg dels darrers cent vint-i-tants anys. Diria més, sense les exposicions de 1888 i 1929 Barcelona no seria el que és ara, fins i tot des d’un punt de vista polític, com a capital de Catalunya. Les Exposicions Universals, iniciades a París el 1855, ha estat sempre una oportunitat de desenvolupament econòmic per a la ciutat organitzadora i, a més, atorguen un gran prestigi internacional. Almenys ha estat així en el passat. L’exposició barcelonina de 1888 va fer possible, per exemple, la urbanització del Parc de la Ciutadella, que en acabar el certamen es va convertir en el parc més gran de la ciutat; es va finalitzar la urbanització de tot el front marítim de la ciutat, entre la Ciutadella i la Rambla, construint el passeig de Colom i un nou moll a l’actual Moll de la Fusta. L’Exposició de 1929 també es va aprofitar per fer obres a la ciutat, la més coneguda de les quals va ser el metro transversal, l’actual Línia I. En definitiva, des de llavors Barcelona ha crescut a batzegades, sovint rifant-se i falsejant el gran projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà, aprovat el 1859. Però si els grans esdeveniments de fa cent anys van ser un impuls per a construir la gran capital que és Barcelona, en acabar els Jocs Olímpics de 1992 es va constatar que, a pesar de l’èxit obtingut i de la “desfiguració” del front marítim, a l’estil del que proposen Francisco Camps i Rita Barberà per al barri del Cabanyal de València, el model ja estava esgotat. El Fòrum de les Cultures del 2004, que no ha deixat res a la ciutat, llevat de molta especulació i uns edificis horribles que no se sap com explotar, va ser un mal colofó per al mite de la nova frontera catalana.
Ara resulta que els joves lleons socialistes barcelonins, els warriors de l’aparell socialista que han crescut dins la burocràcia municipal i que han arribat a dalt de tot del consistori barceloní d’aquella manera tan socialista de falsejar la democràcia que consisteix a canviar els alcaldes abans no finalitzin el mandat per propiciar que els que els substitueixen es perpetuïn al poder en la següent elecció, volen repetir l’invent. El “I have a dream” de l’alcalde Maragall. I així és com sorgeix la iniciativa de presentar la candidatura de Barcelona-Pirineus per als Jocs d’Hivern del 2022. Aquest cop, però, la proposta respon més que mai al màrqueting polític. No sé quin spin doctor els deu haver suggerit que improvisessin un cop d’efecte com aquest, però el deuen haver tret de les rebaixes, perquè fins i tot els hooligans habituals dels socialistes se n’han distanciat. La paradoxa és, si de cas, que la proposta hagi sigut ben rebuda a les ciutats i pobles del Pirineu, algunes de les quals són governades per coneguts convergents. Però és que el mite del gran esdeveniment per fer créixer el territori no és exclusivament barceloní, i tothom vol rossegar pa encara que sigui sense dents.
A l’alcalde Hereu se li ha vist el llautó. En un moment en què tot apunta que l’inexpugnable majoria socialista al consistori barceloní potser arribarà a la fi després trenta-un anys —31!!— de fer i desfer sense miraments, es tracta de treure a passejar la nostàlgia olímpica quan els bars de disseny ja no existeixen, enderrocats per l’avarícia i la gola comercials. Per comptes d’esdevenir de veritat un referent de la cultura i el disseny, Barcelona s’ha convertit en un gran vàter públic on els turistes low-cost pixen els litres de cervesa que compren a baix preu als venedors pakistanesos de la Rambla. Això no és cap model, més aviat és un despropòsit que mereix un canvi en majúscules.
McCain va fracassar perquè, entre altres raons, no va adonar-se que Bush havia enfonsat el mite fronterer basat en l’heroi guerrer, mentre que Obama va encertar-la en oferir, renovat, el mite de la Nova Frontera que més agrada al ciutadà mitjà i que menys estrès li provoca: la promesa de benestar, incloent-hi la seguretat. La proposta de fer els Jocs d’Hivern a Barcelona el 2022 és vella com la el discurs de McCain, ja què només està pensada per satisfer les ànsies de poder dels warriors socialistes que volen perpetuar-s’hi dotze anys més. Quin horror, redéu, perquè això voldria dir que el PSC hauria manat a Barcelona durant quaranta-tres anys. 43!! Més que els franquistes!!
