S’ha acabat el 2009, l’any de les tensions per la pendent Sentència de l’Estatut, de la movilització ciutadana amb l’editorial conjunt, de les consultes independentistes. Ara encarem el 2010, any d’eleccions autonòmiques a Catalunya, amb el “dret a decidir” i l'”autodeterminació” més presents que mai a la societat.
Així, jugant amb la màgia pròpia de les paraules, és freqüent entre nosaltres associar l’esperit democràtic i el sentiment de nació amb l’anomenat dret a l’autodeterminació, que utilitzem com a sinònim de “dret de secessió de l’Estat espanyol”. Cal precisar que actualment Catalunya no té reconegut el dret de secessió de l’Estat, ni a l’ordenamnet espanyol ni a cap norma o tractat internacional. Altra cosa és que, mitjançant la pressió democràtica i institucional pacífica, efectivament es pugui arribar a modificar aquest ordenament i a preveure supòsits i requisits per la secessió, com efectivament ha succeït al Canadà del Quebec arran del Dictamen del Tribunal Suprem de Canadà d’agost de 1998 i l’anomenada “Llei de Claretat”. Precisament aquesta Llei determina quan es considera “clar” que els ciutadans del Quèbec volen la independència, i obliga a l’Estat a negociar en aquests supòsits.
Ara com ara, el dret a decidir que tenim reconegut és el de les eleccions. Ho sabem molt bé. Precisament el que ens indigna de la possible retallada de l’Estatut és que ha sortit dels nostres representants al Parlament i les Corts i del nostre propi vot directe. Tot i així, l’autodeterminació en aquests moments té com a principal exponent el vot electoral a partits polítics, i així es formen els nostres governs. La independència no és avui una opció jurídica possible, tots els partits ho saben. El frustrat referèndum al País Basc ens ha ensenyat que no valen tàctiques que se situin fora de l’ordenament, com la presentada per l’alcalde d’Arenys, que pretenia una iniciativa legislativa de referèndum.
La independència, però, ha de ser primer un camí per poder ser un dia una fita. S’imposa la tendència a distingir uns determinats interessos catalans que cal defensar vers la resta de l’Estat. Aquí és on entra en joc la credibilitat de cada partit per convèncer els catalans que pot i sap com fer-ho. Aquest any toca als electors fer les seves apostes. Això sí que serà decidir.
