Aquell 2003 s’iniciava amb les primeres passes del nou Òmnium Cultural de Jordi Porta. Els renovadors havien doblegat un candidat d’íntima confiança de Jordi Pujol i del pinyol de Convergència, Josep Espar Ticó. Artur Mas i el mateix Pujol van anar a votar en les eleccions a l’entitat central del catalanisme civil en una fotografia que molts analistes van qualificar com la primera derrota convergent de l’era postpujol. Alguna cosa es movia.
Mesos després tornaria a passar. Joan Laporta es convertia en flamant president del Futbol Club Barcelona després d’arrasar a les urnes sobre el candidat de l’establishment, dels 400 que es troben a tot arreu que diria Fèlix Millet. Catalunya ja no era la de les dues dècades precedents.
Al novembre, Artur Mas va guanyar amb claredat i contra pronòstic les eleccions però l’alternativa ja forjada en l’anterior legislatura al Parlament va donar llum al primer govern catalanista i d’esquerres de la Catalunya contemporània. El 68 (CiU PP) a 67 (PSC, Esquerra i Iniciativa) va ser la constant en les votacions al Parlament entre 1999 i 2003. El rebuig de Jordi Pujol a les propostes de Carod des de 1999 per la qual Esquerra es comprometia a evitar que CiU depengués del suport parlamentari del PP van aplanar el terreny a l’alternança política després de 23 anys de govern convergent.
El 2003 és història. I al 2010 s’haurà d’escriure una nova pàgina de la història. Primer Òmnium, després el Barça i seguirà la presidència de la Generalitat. Han estat set anys intensos. El PSC ha hagut d’abandonar aquelles temptatives de discurs lerrouxista que havia fet servir per intentar desqualificar el nacionalisme català. La millor prova d’això és la irrupció de Ciutadans en quedar-se orfes de referent polític una part de l’electorat dels socialistes catalans més espanyols. I, en aquests anys de pas per l’oposició, Convergència ha dit coses que mai s’havia atrevit a pronunciar abans. Dret de decidir i suport a les consultes del 13-D.
Però el gran canvi del 2010 serà de percepció. De consolidar una constatació que ha emergit amb més força que mai els darrers temps. L’esgotament del model. L’autonomisme ha tocat sostre i la legitimitat d’aquella Constitució que una majoria dels catalans d’avui no van votar ha passat a millor vida. Bufen vents de radicalitat democràtica -de llibertat- a l’Europa civilitzada. Escòcia és a tocar.
El 13 de desembre a mitjanit a la plaça de la Catedral de Vic, Alfons López Tena va deixar escrit per a la història una revisió de l’afirmació del bisbe Torras i Bages: ‘Catalunya serà independent o no serà. Que déu us beneeixi’. Als pocs segons d’acabar el parlament amb aquesta sentència, a la capital d’Osona va començar a nevar.
Dels sobiranistes de base i dels dirigents dependrà que el 2010 continuï sumant per a llibertat completa. Que la societat civil, l’exèrcit simbòlic esportiu i el poder polític remin cap a la mateixa direcció. Òmnium, Barça i Generalitat. Que les llums llargues s’imposin a les curtes. Que la mirada estratègica s’imposi a l’escalfada puntual.
El 2010 serà el de la consolidació de la centralitat del sobiranisme o, depenent de les aliances parlamentàries que en surtin, el possible començament de vint anys més de travessa pel desert de legitimació de l’autonomisme.
