1959 LA NOVA CANÇÓ

"En canvi a TV3 s'amaga tot el que fa referència a la catalanitat. Trist. Però la història d'un orgull no té res a veure amb el present miserable"

Els anys seixanta un crit va sacsejar el país: Raimon, des de Xàtiva, escampava «Al Vent» per totes les terres on es diu «Bon dia» -així definia Fuster la nostra terra i després Els Pets la cantaren amb encert-. Arreu dels països de parla catalana i arreu el món –de Japó a Cuba passant per París- a Barcelona un conjunt d'intel•lectuals i escriptors passats a cantants amb la guitarra i cadira a l'escenari, tipus Brel, Brassens i altres francesos amb textos d'interès i qualitat en el so, van sortir al carrer. Va néixer la nova cançó que esclatava amb tot un reguitzell d'especialitzacions: folk, infantil, melòdica, pop, etc. Però tenia uns nexes comuns: cantar en català quan la llengua era perseguida, la qual cosa mai serà prou per explicar allò que Franco i els seus sequaços ens feren com a poble i com encara se'ls ha de reprovar oficialment. Pels qui ho defensen només cal que llegeixin Josep Benet, Francesc Ferrer, Pau Casals o Joan Corominas que foren símbols d'un poble i d'una nació que es resistia a morir. I va ser una cançó compromesa amb la realitat i contra la tortura, «Què volen aquesta gent que venen de matinada» de M. del Mar Bonet, explicant les manifestacions «La fera ferotge» d'Ovidi Montllor, la sàtira àcida dels costums evasives «Cap al futbol, cap al futbol» o simplement l'alegria de cantar amb Jaume Arnella o J. M. Serrat. «Diguem no» de Raimon o la Gallineta ha dit que prou de Llach, ja referents mundials de la cançó protesta.


A més de catalanitat i compromís la nova cançó tenia qualitat. I va ser un èxit. Avui, però, amb instruments com la ràdio i la televisió pròpies, la nova cançó s'ha deixat morir per la pressió del mercat i tota una generació de productores de discos o locals dedicats a la cançó sembla que es congratulin de la substitució per la llengua castellana. Així TV3 o Catalunya ràdio sembla que s'avergonyeixin de ser catalans i amb la crosta han confós amb el cos escombren el ritme català. Quin orgull veure els gallecs, a la seva televisió hi apareix normalment, això vol dir, cada dia, la seva cançó amb balls, concursos i espectacles. I tot això amb naturalitat.

En canvi a TV3 s'amaga tot el que fa referència a la catalanitat. Trist. Però la història d'un orgull no té res a veure amb el present miserable. A tot el país es feren festivals i actes, mig polítics, mig socials i mig musicals. Salvador Escamilla, Enric Frigola, Ermengol Passola, i tants d'altres maldaren per fer córrer la cançó que ressonava per les muntanyes amb els escoltes i excursionistes, a les manifestacions de protesta i, és clar, a teatres i locals similars. Foren dues dècades esclatants amb una munió de cantants que només cal mirar en les diverses obres recopilatòries l'èxit que tingueren. Des de vessant lúdica amb La Trinca, fins a espectacles de cabaret amb textos de Picas i la Capmany, Xesco Boix pels infants i la Motta pels nostàlgics dels cuplets. S'arribaren - ficció de normalitat plena- a organitzar festivals en platges de Canet imitant qualsevol racó del món lliure occidental, però ací els 'grissos' fumien estopa i a comissaria. Mentre, Polo i altres policies amb medalles donades pels demòcrates torturaven a base de bé. Pau Riba o les orquestrines no paraven de criticar la cultura diguem-ne oficial tot i que d'això no en tenia res mentre la joventut tenia en la cançó un referent ideològic i de catalanitat.

Era un 1959 quan Lluís Serrahima escrivia un article que esdevindria famós amb el seu »Ens calen cançons d'ara». Foren molts esforços per superar prohibicions d'organitzar actes, quanta feina darrera un simple recital!, molta lluita per traspassar una censura que veia en tot referents. Però era igual Pi de la Serra, Xavier Ribalta, Teresa Rebull, cantaven i amb mirades i gestos, era suficient per arrancar aplaudiments de complicitat i una simple paraula esdevenia crit compartit. Fins i tot cantants italians editaren en català davantl'èxit social, la personalitat específica de la nova cançó i el suport, sense mitjans però amb homes i dones conseqüents al davant. El moviment esclatà arreu, a Catalunya del Nord, l'Alguer... i va esdevenir un tonificant de les ferides dels autoritaris mentre es convertia en crit d'alegria i cant de lluita. La nova cançó va arribar a totes les llars amb nova música i noves lletres. Melodies de sempre amb el toc de modernitat. D'ací el triomf.

Per a saber-ne més
: Jordi Garcia Soler: La nova cançó, Barcelona, Edicions 62, 1976.

 
 

Comentaris