1939 LA GENERALITAT A L'EXILI

"Fou la demostració de com sense recursos podia també crear-se l'èpica i actuar amb dignitat"

La derrota militar de la República espanyola provocà l'ocupació de Catalunya i la retirada i exili dels quadres polítics i culturals dirigents del país. Un fet que estroncà el creixement normal de la col•lectivitat catalana fins pràcticament destruir com ha passat que costà tant de normalitzar-se. A l'exili hom no podia desenvolupar activitats polítiques, només culturals. Així es desenvolupà, tot i els pocs mitjans, la Fundació Ramon Llull i es reprengué la Revista de Catalunya i El Poble Català entre altres iniciatives editorials. La prioritat del govern català era ajudar als centenars de milers de refugiats molts d'ells tancats als camps de concentració del Rosselló.

Avui coneixem millor l'obra i el paper de la primera Generalitat a l'exili gràcies a l'excepcional, així la bateja en Jaume Sobrequés al pròleg, obra de Mercè Morales sobre el tema que dissecciona amb tot detall. La Generalitat a l'exili fou presidida, és clar, per Lluís Companys i arran la seva detenció l'agost del 1940 i l'afusellament l'octubre del mateix any recaigué en mans de Josep Irla que li corresponia en ser president del Parlament. Situació de debilitat per les finances escasses i pels moments complexos polítics: guerra europea, ocupació de França per Hitler, etc. No fou fins quinze anys més tard amb en Tarradellas que pogué actuar diferent. Ho feu amb un mínim de projecció pública, eficàcia política i racionalitat tot i la manca de governs --que no es formaren--, de recursos materials --que no es tenien-- i de voluntat d'actuar globalment ateses les profundes divisions que deixà la guerra civil a les files republicanes: comunistes i anarquistes; comunistes ortodoxos i comunistes heterodoxos; nacionalistes i comunistes; nacionalistes conservadors i nacionalistes d'esquerra, etc. Tot quedà tocat.

Finalment, hom constituí un govern de personalitats a París el 1945 (Pompeu Fabra, A. Rovira i Virgili, Josep Carner...) com a demostració de la voluntat d'unitat, cultura i catalanitat. Després de l'acció d'Irla hi hagué una embranzida amb la fermesa de Tarradellas que aconseguí, amb el suport valuós de molts patriotes, que arreu el món hi haguessin delegats fidels, per exemple a Veneçuela amb Marc Aureli Vila, i amb secretaris també abnegats que la institució, per a desesper dels franquistes, mantingués l'essència, el nom i la fidelitat d'una institució com a evidència de la voluntat de ser i resistir malgrat la destrucció que s'imposava a Catalunya amb un brutal genocidi que volia exterminar tota mostra, símbol i producció en català. Les noves autoritats reservaven el català per a la cuina; al país basc es volia fos la "lengua de granero" com ens recorden els dignes demòcrates populars que no gosen condemnar el franquisme encara. Ací no gosen dir el que pensen.

La Generalitat a l'exili fou la demostració de com sense recursos podia també crear-se l'èpica i actuar amb dignitat. Amb errors i desencerts com els atacs tarradellistes contra Òmnium, Montserrat i altres centres. O amb la grandesa de mantenir a tort i a dret la dignitat. Fos com fos Tarradellas preservà la institució. No fou per un atzar que el 1977 explotés la gran campanya pel seu retorn i, cas insòlit en la transició, la força del poble aconseguí que Catalunya fos plena de cartells exigint la Generalitat, el retorn del president i reclamant la normalitat democràtica i que tornés, al costat de Pere Portabella amb els carrers de gom a gom recordant l'altra entrada d'un president foragitat, la de Companys quan tot el país es bolcà al carrer aquell febrer del 1936. Tarradellas repetí la història. de la presó o l'exili al Palau i el poble –d'aquest mot ara en diuen la gent- aplaudint i victorejant. Des del 1954 arran la votació a Mèxic, Tarradellas, assumí un paper central i la Generalitat en posició honorable.

Per a saber-ne més: Mercè Morales: La Generalitat de Josep Irla i l'exili polític català. Barcelona, Base, 2009.

 
 

Comentaris