Les penes brutals que reclama la Fiscalia contra els encausats independentistes tenen per objectiu prioritari deixar ben clar que el govern de Pedro Sánchez no té capacitat real de negociació. No només això, sinó que l’anomenat deep state també llança el missatge que, políticament, dóna per acabada l’autonomia catalana i que el pròxim moviment, quan les circumstàncies els ho permetin, serà aplicar un 155 indefinit que invalidi el caràcter català de l’escola pública, dels mitjans de la CCMA i dels Mossos. Dit d’una altra manera, o es recupera un catalanisme subordinat i pactista o es deixarà l’autonomia arran de folclore. Dues opcions que ni tan sols són tan diferents.
Des del punt de vista del búnquer madrileny, el judici contra els presos polítics catalans es planteja com el decorat idoni per escenificar la victòria de l’Estat sobre l’independentisme. Un moment a partir del qual, creuen ells, es podrà impulsar una nova política regionalitzadora liderada per catalanistes que operin, disciplinadament, dins del seu sistema. Serà el torn dels Ferran/Fernando Valls Taberner del segle XXI, que reprendran el seu famós article de 1939: “El catalanisme va resultar, en definitiva, un lamentable factor de disgregació, d’entrada respecte a la unitat nacional espanyola, però també dins la mateixa entitat regional catalana, produint-hi una funesta separació o, millor dit, contraposició que, de vegades, exaltada per l’odi polític, va arribar a semblar irreductible entre els mateixos catalans, dividits en catalanistes i anticatalanistes”. I la solució: “Que la rectificació, la contrició i l’esmena marquin una nova orientació de la vida de Catalunya, rencorporada a Espanya definitivament”.
Sense que el nucli dur de l’Estat ho autoritzi no hi ha diàleg possible, ni amb el PSOE ni amb ningú. I perquè això passi -almenys- han de tenir por d’una insurrecció efectiva. Sense això, només es podrà discutir si els presos catalans surten a la dècada dels vint o a la dels trenta.
