Acabada la guerra entre Lluís XIV i l’emperador (març de 1714), el rei de França pot reforçar amb nous exèrcits dirigits pel duc de Berwick, les tropes assaltants. En arribar aquest a Barcelona, el setge s’intensifica: fora de la ciutat, 40.000 homes disposats a entrar, anaven tancant lentament el setge; dins les muralles, prop de 5.500 defensors es disposaven a acomplir la voluntat de les institucions, resistint fins a extrems límits “deixades les tasques de l’ofici i de la professió”. El treball s’havia deixat, per a sumar-se a la defensa de la ciutat. Berwick seguia el setge “con calculada lentitud”. Adés un assalt, adés un bombardeig, anaven tancant el cercle per a impedir l’entrada d’aliments a la ciutat, obrint bretxes a la muralla, i afeblint la capacitat humana de resistència dels assetjats. Els defensors, prop del paroxisme, no paraven cap atenció a les propostes de rendició de Berwick i es disposaven a rendir-se només per la força.
La nit del 10 de setembre Berwick prepara meticulosament l’assalt i es disposà a llençar, a l’alba, als seus homes per les set bretxes obertes a la muralla. Els combats foren molt durs. Rafael de Casanova, conseller en cap de la ciutat, havia onejat la bandera de Santa Eulàlia, essent ferit. Pam a pam, les tropes franco-castellanes s’obriren pas vers l’interior de la ciutat. Alguns baluards entre el flux i el reflux del combat se guanyaren i perderen diverses vegades. Antoni de Villarroel conscient de la inutilitat de tots els esforços pren com a cap militar, la decisió de rendir-se. A les dues de la tarda es dona l’ordre de capitulació. Final. Un Te Deum de gràcies a la catedral, el dia 18 tanca l’ocupació. Només hi assistiren tropes i comandaments, de la població només cinc o sis barcelonins. Les cròniques diuen que no s’hi posaren bancs per la gran quantitat de runa. L’exili, com al 1939, fou nombrós, dramàtic i d’efectes devastadors. Els refugiats a Viena conservaren memòria i dades com és el cas de l’historiador i capità de la Coronela, Francesc de Castelleví.
La bibliografia sobre la data és generosa tot i les privacions que ha tingut en els períodes de la censura militar o política que ha privat que se’n pogués fer eco. Una obra clàssica pel seu valor narratiu: Santiago ALBERTI: L’onze de setembre, (Alberti, 1964) que és llegeix molt bé. Per episodis clau caldria destacar Joaquim de CAMPS: El Decret de Nova Planta, (Dalmau, 1963), Joan CREXELL: El monument a Rafael de Casanova, (El Llamp, 1985), Fèlix CUCURULL: Del Decret de Nova Planta a les Corts de Cadis, (París, 1975), Joan MERCADER: Els capitans generals, (Vicens Vives, 1980, 2ª ed.) i Antoni PORTA: La victòria catalana de 1705, (Pòrtic, 1984). Com a síntesi, de Sebastià RIERA: L’onze de Setembre, (Ajuntament de Barcelona), Joaquim NADAL: L’onze de setembre i el centralisme borbònic, (Dopesa, 1977) i Jaume SOBREQUÉS: L’onze de setembre i Catalunya, [Documents] (Undarius, 1976). La més vigent i actualitzada és la de Joaquim ALBAREDA: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre (Empúries, 2000). Pels estudiants i els qui vulguin una visió ràpida, de Miquel SOLÉ: Fineixi la nació amb glòria. l’onze de setembre de 1714, (Barcanova, 1991). Com a referència a personatges situaríem les biografies de Lluís PUJAL: Antoni Desvalls i de Vergós, (El Llamp, 1988), Lluís PUJAL: General Moragues, (Aedos, 1979). Homenatge al general Moragues, (Generalitat de Catalunya, 1986). De les moltes reedicions segurament l’edició en facsímil de la històrica recopilació de Salvador SANPERE i MIQUEL: Fin de la nación catalana (Base, 2001) és la més interessant. Recent, i en gran format, de l’esmentat ALBAREDA: Catalunya en un conflicte europeu: Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714), (Generalitat de Catalunya-Edicions 62, 2001). Acabem amb Francesc de CASTELLVI: Narraciones históricas que en quatre volums mostra la meticulositat dels fets transcendentals en la història de Catalunya, en llenguatge de l’època com si fos un genuí viatge en el temps. (Fund. F. Elías de Tejada, 1997).
