Els 17 minuts de Mireia Boya

"Davant la impossibilitat de la reforma, la revolta és obligada; i davant la imposició la solució és tan senzilla com limitar-se a obeir allò que es pensa"

S'atribueix a José Mújica, exguerriller i expresident de l'Uruguai una frase que fa pensar: "Viure com es pensa o acabar pensant com es viu". Per alguna raó, mentre escoltava els 17 minuts de l'al·legat final de Mireia Boya al TSJC, la frase em va venir al cap.

Aviat farà tres anys del referèndum de l'1-O i al llarg d'aquests tres anys els discursos, les estratègies i les tàctiques han fet tot el possible per adaptar-se al nou escenari sorgit d'aquell dia: des de l'exaltació banal de la jornada fins a la rebaixa a simple derrota de despatx, ens hem acostumat a viure d'esquena a una nova realitat inabastable per qui segueix aspirant a viure com abans. Ens hem acostumat també a justificar la nostra impotència per desenvolupar allò que hem albirat el matí de l'1-O d'acord amb allò que des de fora, des dels tribunals, les clavegueres polítiques i mediàtiques ens dicten. Així vivim, entre la impotència d'assumir qui som i la necessitat de buscar excuses. Dit de manera planera: vivim pensant el que ens obliguen a pensar, el que ens repeteixen sense parar des de fa tres anys: no està bé allò que heu fet. I per més esforços que fem, aquella veu és allà i de manera imperceptible, es filtra als nostres pensaments: i si potser sí que hem fet malament? I si potser sí que havíem d'haver frenat? I si potser sí que som uns colpistes? La major part de nosaltres negarem haver caigut sobre aquest influx diabòlic i cercarem "principis de realitat" que ens reconfortin davant l'angoixa d'haver perdut una batalla. Però em temo que en el fons, tot plegat no deixa de ser la racionalització de la imposició. Un pas imprescindible per assumir i fer suportable la imposició total que, aquesta setmana, va tenir moments tan descarnats com el mateix judici a Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Guinó, Lluís Coromines i a Mireia Boya o la venjança contra la presidenta d’aquella Mesa, Carme Forcadell, via Tribunal Suprem. Així vivim i així comencem a pensar.

Però com ens adverteix J.L. Borges, davant aquest ergàstul fosc d'incessant ferro pot haver-hi un descuit, una escletxa. I l'escletxa, no tinc dubte, està feta de paraules. No són paraules heroiques sinó paraules serenes que diuen allò que és evident, que descriuen el que hi veu tothom que tingui ulls a la cara. Vaig tenir l'oportunitat d'assistir al judici del TSJC com a testimoni de la Mireia Boya i, davant la impossibilitat de dir, de parlar, només em va quedar dir allò que era físicament visible: "aquesta sala està presidida per la foto d'un rei corrupte". No havia de pensar res, només calia mirar al davant i dir el que es veia. Vaig sortir de la sala amb la sensació de no haver aportat res, d'haver malgastat el temps en una simple descripció del que és evident. Fins i tot vaig enviar-li un missatge a la Mireia disculpant-me per no haver pogut dir res que fos d'utilitat. Mentrestant, però, rebia un munt de missatges agraint aquestes paraules i, malgrat això, seguia sense veure què hi havia d'especial en dir allò que estava veient tothom: la foto d'un Borbó fidel a la corrupció secular de la seva família presidint el secular costum imperial de cremar heretges a la foguera, ara en format de jutges, fiscals, advocats de l'Estat i feixistes de Vox com a acusació.

Però més enllà del rampell de dir allò tant obvi de què el Borbó és un corrupte, l'endemà la Mireia Boya va pronunciar el seu al·legat final davant els inquisidors i va aparèixer el descuit, l'escletxa per on es va tornar a fer visible el senzill i serè estat de les coses: que davant la impossibilitat de la reforma, la revolta és obligada i que davant la imposició la solució és tan senzilla com limitar-se a obeir allò que es pensa. Viure com es pensa és fer el que va fer la Mireia Boya als seus 17 minuts d'al·legat final. O això o acabar pensant com volem que vivim.

 

Podeu veure l’al·legat si feu click aquí.

 

Comentaris