17 d'agost

"Farà cinc mesos d'un dels atacs terroristes més greus de la història de Catalunya. Al meu entendre, aquell fet ja va ser determinant per les relacions Catalunya-Espanya"

Aquest dimecres que ve, dia 17, tots tornarem a estar pendents del Parlament de Catalunya, que ha de celebrar la sessió constitutiva de la nova Cambra catalana. Per la importància del moment i pel futur del país és lògic que hi hagi molta expectació. Podria ser que aquest 17, de gener marqués també un abans i un després en les relacions amb l'Estat espanyol, ja prou deteriorades. Però aquest dimecres, dia 17, convindria recordar que farà cinc mesos d'un dels atacs terroristes més greus de la història de Catalunya. Al meu entendre, aquell fet ja va ser determinant per les relacions Catalunya-Espanya. M'explico. El conflicte polític independentista entre la Generalitat i l'Estat no dic que hagi fet oblidar les víctimes i els fets de la Rambla i de Cambrils, però si més no, ho sembla. Només cal mirar dos indicadors. Malgrat el que va passar, el nivell 4 d'alerta terrorista es manté i els Mossos continuen en precari com abans o potser una mica més. Per sobre d'aquest nivell només hi ha el 5, previst per a les situacions en què hi ha risc d'un atemptat imminent. Que en principi no està activat. Que els atemptats van significar un abans i un després és evident i malgrat el que passa políticament, la por, la inseguretat i la incertesa davant d'un altre atac és notori. Potser no és evident ni perceptible a simple vista, però en l'ànim de la gent hi és. N'hi ha prou de treure el tema en una conversa i aturar-nos-hi un instant. El temor és real i existeix.

 

Arran de 17A s'ha percebut que l'amenaça és aquí, a casa. I encara que el  percentatge de joves (discriminats, menystinguts i amb cap ganes d'integrar-se) que en comptes d'anar-se'n a Síria a enrolar-se a les files d'Estat Islàmic s'estimin més quedar-se a les seves pròpies ciutats i atemptar contra una població que els és coneguda sigui molt baix, hi és. I aquesta crua realitat ja neguiteja. Perquè hem vist què pot provocar. I d'això se n'aprofita l'extrema dreta per endurir el seu discurs i procurar-se vots que l'enforteixen a l'hora d'entrar a governs i parlaments d'arreu d'Europa. La suma dels dos fets només té una conseqüència: agreuja el problema, aprofundeix l'escletxa entre una banda i l'altra i el poble, la societat que és al mig és la que en pateix la pitjor part. Malgrat que des de la societat surten iniciatives veïnals, associatives i educatives per mirar de redreçar la situació.

 

 

A casa nostra, què fa el govern? Francament, no he vist que posessin fil a l'agulla. Al contrari. No només s'han dedicat a posar pals a les rodes als Mossos si no que a més els han fet- i de retruc ens l'han fet a tots nosaltres- el flac favor d'apartar de la primera línia una de les persones que més i millor treballava aquesta qüestió, el major Trapero. Ja sé que no es pot atorgar el mèrit a una sola persona però  veure com s'actua des de l'aparell de l'estat per restar efectivitat a un cos de policia d'un territori com el català que té els reptes que té només pel fet de ser catalans, indigna. Igual que es congelen i es retallen els recursos per desenvolupar polítiques econòmiques,  socials o culturals, per la mateixa raó. Ara estem a punt de viure un altre 17 decisiu. Amb la distancia del temps i dels fets, però, t'adones que no van ser ni els escorcolls, intervencions i detencions del 20 de setembre, ni després de les càrregues de l'1 d'octubre sinó que la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol va fer un canvi radical i substancial aquell 17 d'agost.

 

Comentaris