Una de les icones de la nouvelle vague, Els quatracents cops de Truffaut ha tornat parcialment a les pantalles, numèricament mutilada, mutada en sèrie televisiva i adoptant aires de Twin Peaks. La reconeguda adaptació de la novel·la de Jay Asher Per tretze raons aplica les convenients dosi de misteri al més pur i surrealista estil David Lynch, per tal de lligar el món adolescent als seients i intentar fer-ho amb els seus progenitors, a fi de bé d’una entesa intergeneracional cada cop més complicada, però que ja es palesava a Rebel sense causa.
He de dir que durant els primers capítols em sorprenien les fílies que ha despertat un producte psicològicament força pla, capítol rere capítol reiteratiu en la seva estructura i exasperant per l’opacitat dels recurrents diàlegs. Val, la història parteix de la convulsió generada en l’entorn personal i escolar d’una adolescent pel fet que ha acabat amb la seva vida, però això no la fa diferent de tantes altres pel·lícules sobre aquest tema, que han passat amb relatiu èxit per les pantalles grans i després per les petites: Bang, bang, estàs mort o L’ona reflexionen sobre la importància dels entorns en la presa de decisions per part de les persones en la que acostuma a ser l’etapa més traumàtica de la vida. Això no és nou… o potser sí, si el públic no té cultura audiovisual digna d’aquest nom…
Tal vegada no hi ha més raó objectiva per l’èxit d’aquesta sèrie que el fet de ser-ho, és a dir, per emprar el format que actualment triomfa (- I per què t’agraden més les sèries que les pelis? – Perquè així es pot aprofundir més en cada personatge, o continuar dins del món que t’atrau més temps, allargar-ho fins i tot en una nova temporada...) No és necessàriament cert que una sèrie tingui major profunditat psicològica que una (bona) pel·lícula, però és justament l’èxit del format del serial entre el jovent el que la fa objecte de reflexió. Al cap i a la fi les novel·les de Dickens o les telenovel·les de fa una dècada no van estar mai pensades pels teenagers.
Als pares se’ns diu que l’hem de veure per ser a l’aguait en temes d’assetjament escolar i l’eventual depressió que se’n derivi, però l’adolescent vol veure-la, es veu dins de la situació, sigui en un paper o en altre, identifica els rols amb persones que coneix i fins i tot, i aquest és el principal perill de qualsevol divulgació real o fictícia sobre el suïcidi, pot mimetitzar conductes que sols de forma potencial es troben arxivades en el seu inconscient. Per tot plegat, benvolgut públic lector, recomano no adoptar envers el fenomen de la temporada, una posició d’indiferència, ni tan sols en el cas d’avorriment i badall en els primers capítols. I tanmateix, si se’m permet la manca de sensibilitat voldria reiterar la meva posició respecte de totes les teories sociològiques que volen fer recaure en els demés la responsabilitat de les decisions individuals: la vida de la protagonista de la sèrie Per tretze raons, Hanna Baker, és tan o menys difícil que la de molta altra gent que no decideix suïcidar-se. La decisió d’acabar amb la pròpia vida és no sols indesxifrable per a la resta, és també intransferible. Com a mínim hauria d’haver reconegut que ella mateixa era la catorzena i definitiva raó.
