Segons els creatius prosistes de la Guàrdia Civil, rics en imaginació i experts en guions de pel·lícules d’acció, Putin hauria ofert al govern de Catalunya el suport de deu milers de soldats russos i el pagament del deute mentre durés l’enrenou posterior a una declaració seriosa d’independència, fins que les aigües es calmessin i la nova realitat es consolidés.
És llaminer fer servir els russos, acostumats com estem a un cinema americà que rere qualsevol conspiració malèfica hi ha posat un tirà i un grup d’esbirros amb una dicció macarrònica que marca ben fort les erres. Espanya, a més, té al darrere tota una tradició franquista, ben aposentada en l’imaginari col·lectiu, d’odi a Rússia. Allò de l’or de Moscou, el “Rússia és culpable” i la División Azul enviada al front de l’est de la Segona Guerra Mundial quan encara es pensaven que Hitler podia guanyar i convertir al feixisme el globus sencer.
D’aquí que la darrera envestida policial contra l’independentisme s’hagi anomenat “operació Volhov”, emmirallant-se en aquella batalla que els espanyols van fer la guitza als russos… per facilitar l’arribada a Leningrad dels nazis. Hi ha qui s’ha escandalitzat pels referents històrics d’aquesta patuleia, però així és la història recent espanyola, la d’una democràcia construïda a continuació de les institucions de l’anterior règim: una dictadura que va passar de les aliances feixistes a obtenir la tolerància del món occidental en un context de Guerra Freda justament per la seva oposició al comunisme dels soviètics.
El caràcter fantasiós d’aquesta maquinació contra l’independentisme queda al descobert en l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, que disposa que els països membres de l’OTAN “convenen que un atac armat contra un o contra diversos d’ells esdevingut a Europa o a Amèrica del Nord, es considerarà com un atac dirigit contra tots ells”. No és que no li agradi a Putin marcar paquet a Occident, amb les seves despistades incursions aèries sobre una Europa de l’Est tan escarmentada que té una bandera blava de l’OTAN a cada palau presidencial. Altra cosa seria l’agressió oberta de desplegar 10.000 soldats russos a Catalunya, que podria suposar, segons l’article que abans citàvem, el desencadenament de la Tercera Guerra Mundial, que no pas poca cosa. Seria de molt flipats pensar que Rússia s’hi prestaria, ficant el nas en un tema que no li va ni li ve, només per tocar el botet i desestabilitzar Occident.
Vistos els precedents que abans posàvem en rastellera, podríem pensar que Espanya i Rússia encara ara no es poden veure i que representen valors antagònics. Fins i tot lligaríem caps veient els resultats d’aquell referèndum de 1986 sobre la permanència espanyola a l’OTAN, on el vot negatiu només va triomfar al conjunt d’Euskal Herria i a Catalunya: Espanya compromesa amb el món lliure, mentre catalans i bascos s’entregaven al despotisme oriental.
La realitat és que aquest compromís d’Espanya amb Occident no és tal i es difumina quan es tracta de passar de les paraules als fets. L’any 2016 l’OTAN va haver de tocar la cresta l’estat espanyol per permetre que vaixells russos fessin escala a Ceuta de camí cap a Síria, una pràctica que venia essent habitual des de 2011. La reprimenda no va impedir que el 2018 tornessin a donar avituallament a una embarcació militar russa des de la ciutat colonial africana. El juny de l’any passat encara hi van tornar, sembla ser que empesos per una rebequeria per la presència de submarins anglesos a Gibraltar, territori sota sobirania britànica votada favorablement en referèndum per un 98% dels seus ciutadans: ja sabem que això de l’autodeterminació, segons a on, costa d’entendre.
Algú es va posar davant l’ordinador a escriure sobre els 10.000 soldats russos pensant que la narració podia resultar creïble. Potser és perquè, tal com diu el refrany, “pensa el lladre que tothom roba”.
1 
