10-N, una altra oportunitat perduda?

"Fiquem-nos al cap que per guanyar sempre has de derrotar a l’enemic"

Són a tocar unes altres eleccions espanyoles només set mesos després de les darreres. Com sempre, l’independentisme que viu al marge de la subvenció electoral espanyola, torna amb la canterella sobre si cal o no presentar-s’hi.  En canvi, aquesta disjuntiva mai no se la plantegen els que saben que els diners que reparteix el congrés espanyol els permet mantenir la menjadora dels assalariats del partit. No és estrany doncs que els ex convergents o els republicans sempre tinguin a punt el relat per justificar ocupar els escons de la carrera de San Jerónimo.                    

En canvi, la frase “Què hi hem d’anar a fer a Madrid?”, és la dels independentistes que de la política en tenen un concepte amateur. Com és normal acostumen a ser els més idealistes, però també els més càndids. Volen actuar infantilment com si fóssim un estat independent (o ho tinguéssim a tocar) i, paradoxalment,  sovint acaben votant a gent sense ofici ni benefici que deien que només estarien  divuit mesos a Madrid. Tampoc entenen que, quan et volen aniquilar com a poble, de la política se n’ha de tenir també un concepte bèl·lic. Mirem si no com no hi ha tribuna que no aprofiti Espanya per humiliar a l’independentisme. Van allà on calgui. Mentrestant, què fem nosaltres?

Els partits catalans continuen tenint la mateixa concepció de les corts espanyoles que tenien Cambó, Companys o Pujol. Un escenari on anar a reivindicar unes determinades aspiracions. Des de l’encaix a Espanya fins al dret a l’autodeterminació, i sempre amb la bandera de l’entesa  i la negociació. Però, al capdavall, tots acaben fent política d’estat. Espanyol, naturalment. No hi ha cap diferència entre les ganes d’en Miquel Roca per tal de dotar d’estabilitat al govern de torn de Madrid o les d’en Gabriel Rufián per facilitar un acord d’esquerres amb el PSOE. És la mentalitat del gestor de “províncias”.

Madrid és una trinxera a la qual cal anar ben armat dialècticament i disposat a matar políticament. La causa de la nació catalana no n’entén de fronteres. On hi hagi un indret des d’on hom pot disparar contra Espanya, cal aprofitar-ho. Sobretot, si és dins de casa de seva. No es tracta només de fer agitació i propaganda des de la tribuna d’oradors. L’objectiu és anar a fer el mal més gran possible per tal de minar la moral de la seva tropa. Que el poble espanyol vegi i sàpiga que si nosaltres patirem per assolir un estat independent, ells també ho faran si volen mantenir el seu dret de conquesta

 

Els autèntics diputats independentistes a les corts espanyoles mai no han de pronunciar les paraules “diàleg” o “pacifisme”, perquè acaben essent presoners de l’estil melindrós que imposa el fet d’anar repetint com a lloros aquests conceptes que no tenen cap sentit quan et volen abatre. Allà no s’hi va a cercar comprensió, s’hi va a perjudicar a qui vol anorrear-te. És actuar en legítima defensa. El primer discurs de qualsevol diputat independentista a l’hemicicle del congrés espanyol hauria d’incloure aquestes paraules: “Senyories, estic aquí en representació d’aquells catalans que volen deixar de ser esclaus d’Espanya. Per aconseguir fer efectiu aquest ideal de llibertat, ells i jo mateix, estem disposats a deixar la vida per Catalunya. No serem ni els primers ni els darrers. Perquè a nosaltres ens mou l’exemple d’aquells compatriotes que ens han precedit en aquesta lluita i també l’afany de deixar als nostres fills el millor llegat que podem desitjar: una pàtria lliure de metròpolis colonitzadores”. 

Votar a qui faci un discurs així, és votar per la dignitat de Catalunya. Seria el vot de l’esperança i de l’orgull nacional. Fiquem-nos al cap que per guanyar sempre has de derrotar a l’enemic.

 

Comentaris