10 conclusions per enfilar el futur

"Seria excessivament especulatiu afirmar que socialistes i populars han impulsat un front comú, però la política catalana es mou tan de pressa que cal seguir-ho amb atenció"

El Debat de Política General d'aquesta setmana permet treure força conclusions sobre com es posicionen els partits de cara al legítim dret de Catalunya d'expressar quin horitzó persegueix. Ras i curt:

Primera. La immensa majoria del Parlament de Catalunya (103 vots; CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA; és a dir, el 77% de la Cambra) està a favor que es consulti els catalans sobre el seu futur. I encara més, el 63,7% de la Cambra; 86 vots corresponents a CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, volen que abans que acabi l'any se sàpiga la data de la consulta i la pregunta.

Segona. El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha quedat en evidència quan ha donat suport a la declaració de l'expresident Joan Rigol sobre el dret a decidir, però ha rebutjat posar data i text a la pregunta que dóna consistència a aquest dret a decidir. És com si estigués d'acord que es parli del tema però en contra que, a més de parlar, s'executi el que es parla.

Tercera. El president Mas deia durant el debat que calia "fer-ho bé, per fer-ho possible". Fer-ho bé significa seguir un full de ruta impecable que esgoti totes les vies legals de diàleg amb l'Estat. Fer-ho bé vol dir que la comunitat internacional no ha de tenir cap argument per retreure a Catalunya no haver intentat totes vies existents en l'ordenament jurídic per consultar la ciutadania. La resolució aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, on s'acorda que el Parlament demani a les Corts espanyoles fer un referèndum, és el primer pas d'aquest full de ruta legal, iniciat amb la carta del president Mas a Rajoy.

Quarta. Després de l'èxit de les darreres manifestacions de l'11 de Setembre, sobretot la Via Catalana, i del posicionament polític de les formacions parlamentàries, està clar que la consulta ja és imparable. Catalunya anirà a les urnes a decidir el seu futur. No se sap quan, pot ser el 2014 o pot ser més endavant, però hi anirà.

Cinquena. Hi ha força sintonia entre el president de la Generalitat i líder de CiU, Artur Mas; el líder d'ERC, Oriol Junqueras; i el d'ICV-EUiA, Joan Herrera, amb l'horitzó nacional que convé a Catalunya. Ha quedat ben palès durant el debat d'aquests dies; els uneix el plantejament nacional i els separa el model social, sobretot a ICV-EUiA.

Sisena. Es nota un acostament (encara es fa difícil afirmar si és tàctic o estratègic) entre CiU i ERC que s'ha pogut visualitzar en les 34 propostes de resolució presentades conjuntament al debat. Aquesta sintonia –fins i tot—podria permetre visualitzar una llista conjunta a les eleccions europees. No és fàcil, però no és impossible.

Setena. Caldrà seguir amb atenció l'escena de sofà protagonitzada pel líder socialista, Pere Navarro, i la presidenta del Partit Popular, Alícia Sánchez Camacho, al Parlament per analitzar-ne l'abast. A hores d'ara seria excessivament especulatiu afirmar que socialistes i populars han impulsat un front comú, però la política catalana es mou tan de pressa que cal seguir-ho amb atenció.

Vuitena. També serà imprescindible seguir els moviments de Josep Antoni Duran i Lleida que aquests dies ha tingut un protagonisme inusual a l'hemicicle català arran del seu article publicat a La Vanguardia: "¡Ara, consulta! Després...?". D'entrada, val a dir que el fons de l'article és força més ric –fins i tot diria que pot semblar contradictori—com per interpretar-lo únicament sota el prisma unionista. No s'ha pregonat la seva aposta clar pel dret a decidir i, en canvi, s'ha posat la lupa a la part del text on fa una picada d'ullet a aquells que no volen la secessió de Catalunya, però no a la part on mostra la seva complicitat implícita amb els independentistes quan aposta per un "model confederal" d'Estat. Un model confederal és el resultat de la voluntat explícita de dos estats independents i sobirans de compartir serveis o projectes comuns.

Novena. Duran i Lleida ha aconseguit tres coses importants pel seu partit: tenir visibilitat, protagonisme; sostreure al PSC la que hauria pogut ser la seva bandera (la Tercera Via) i marcar perfil propi respecte de Convergència Democràtica. Aquest darrer aspecte és, però, sagnant per la federació perquè es tradueix en una nova ferida oberta.

Desena. El president Artur Mas ha reforçat el seu lideratge i la seva credibilitat. No solament ha mantingut un alt nivell dialèctic sinó que ha demostrat la seva fermesa i determinació en el procés que viu Catalunya. La seva defensa de la consulta sota l'argument democràtic de "una persona, un vot" desarma qualsevol crítica racional. Qui pot témer les urnes?

Ara bé, l'èxit o el fracàs del procés solament depèn que es facin les coses amb seny, sense presses, seguint els passos que toca a cada moment i sense voler córrer més del que pertoca. Les precipitacions, normalment, acaben en fracàs.

 
 

Comentaris