1 d'octubre, moral de victòria i resposta clara

 

Som al llindar del primer aniversari dels fets de l'1 d'octubre de 2017, una data ja per sempre associada a la barbàrie comesa per l'Estat espanyol a Catalunya, amb imatges que van colpir els països democràtics i que recordarem com un testimoni d'allò que és capaç de fer l'Estat l'espanyol per tal de sotmetre el poble català a la seva voluntat totalitària. Tanmateix, hi ha dos 1 d'octubre, el del matí i el de la tarda. I el títol de la versió anglesa del famós bolero de María Grever, What a Diff'rence a Day Made, que parla de la diferència que va d'un dia a l'altre, constitueix una magnífica al·legoria dels fets d'aquella jornada, ja que no sols hi va haver una gran diferència entre el 30 de setembre i l'1 d'octubre, sinó que vam poder veure la immensa diferència que hi pot haver entre el matí i la tarda d'un mateix dia.

 

Tota la violència de l'Estat espanyol, tota la fúria que, al crit de "¡A por ellos!", es va llançar contra nosaltres en les hores del matí, es va veure frenada a la tarda per una telefonada europea: "Què collons esteu fent?!" No calia afegir-hi gaire cosa més per mostrar consternació, estupor i fàstic davant d'unes imatges impròpies d'un Estat que es pretén democràtic i civilitzat. Només els estats totalitaris, només els estats sanguinaris carreguen contra la població quan aquesta fa cua per votar. "És que la llei no us permetia votar", ens diu el nacionalisme espanyol sense adonar-se que aquest 'argument' no sols el fa caure de peus a la galleda, sinó que el retrata de dalt a baix, atès que cap Estat democràtic pot tenir una llei que criminalitzi el vot i que empari l'ús de la violència contra el votant.

 

Per això els tribunals de diversos estats democràtics d'Europa, com Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit o Suïssa han dit a Espanya que no li lliuraran els exiliats, siguin polítics o artistes, perquè expressar dissidència per mitjà d'una votació o d'una cançó mai no pot ser considerat un delicte, i encara menys estar conceptuat com a acció terrorista o cop d'Estat i comportar empresonament. Fins i tot, encara que la Constitució espanyola digués de manera específica que fer un referèndum d'autodeterminació és terrorisme no tindria cap valor perquè totes les constitucions estatals són textos de segon nivell subordinats als Drets Humans. En altres paraules, cap Constitució estatal pot ser la coartada d'un poder per agredir la ciutadania quan aquesta s'expressa de manera cívica i democràtica per mitjà de les urnes.

 

Magnífic, doncs, que els representants legals de l'Associació Catalana de Municipis s'hagin adreçat a l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans per denunciar-li "la persecució judicial espanyola" contra els batlles favorables al Referèndum. Estem parlant de prop d'un miler de batlles contra els quals s'ha interposat una querella criminal. És a dir que per a l'Estat espanyol, per boca del seu fiscal general, permetre que la ciutadania s'expressi dipositant un vot en una urna és un crim.

 

Tot el que ha vingut després d'aquell dia, inclosa la ràbia feixista que va destruir ara fa una setmana la placa de la plaça U d'Octubre de Sant Cugat –sempre actuen de nit i amb passamuntanyes, de tan covards com són–, és conseqüència de la terrible i humiliant derrota que Catalunya va imposar a l'Estat espanyol davant de tot el planeta. Nosaltres podem restar-li importància, perquè, com a demòcrates que som, entenem que votar és una cosa normal. Però algú sense cultura democràtica i amb una ideologia totalitària com la de l'Estat espanyol, només podia viure la celebració del referèndum de l'1 d'octubre com una humiliació equivalent a una derrota bèl·lica de segles passats, o, encara pitjor, com la d'uns membres del Ku Klux Klan que haguessin estat ridiculitzats públicament per un negre. L'afront, per a Espanya, va ser majúscul, i d'aquí ve l'empresonament de polítics i activistes socials independentistes i la persecució de representants consistorials i d'artistes dissidents. Els ostatges polítics són una venjança per aquesta gran victòria catalana, una victòria que es va sumar a l'esplèndida gestió que Catalunya va fer dels atemptats gihadistes a Barcelona i Cambrils i que també va ser viscuda com una humiliació per part espanyola. L'assetjament judicial contra Josep Lluís Trapero, exmajor dels Mossos d'Esquadra, prové de tot això.

 

Van dir que no hi hauria urnes, i n'hi va haver. Van dir que no hi hauria paperetes, i n'hi va haver. Van dir que no obriríem els col·legis electorals, i els vam obrir. Van dir que no hi hauria referèndum, i n'hi va haver. Van dir que no votaríem, i vam votar. I, per si fos poc, tota la premsa internacional, absolutament tota, ho va enregistrar i projectar en imatges. S'entén la sensació de ridícul espanyola, oi? S'entén el seu despit, la seva ràbia, la seva còlera i les seves ànsies de venjança, oi que sí? Tanmateix, tota aquesta ràbia, tota aquesta còlera, tot aquest desfici demostren la immensa feblesa de l'Estat espanyol. L'Estat espanyol, com tot individu o poder agressiu, és un Estat violent perquè és un Estat feble. Els insults, les desqualificacions, les porres, les manilles, les mordasses o la violència judicial no són res més que el viu retrat d'una terrible impotència.

 

 

És molt trist, certament, que nosaltres no sabéssim aprofitar l'immens cabal que suposava aquesta gran victòria catalana i que no fóssim capaços de ser conseqüents amb el mandat del referèndum tot constituint-nos en una nació lliure d'Europa. Ara no és el moment d'obrir aquest debat –això és el que voldria el nacionalisme espanyol per mantenir-nos entretinguts i barallats–, però caldrà abordar-lo quan Catalunya sigui lliure. Ara cal que siguem conscients de la immensa força que tenim i de la fermesa, la intel·ligència i la dignitat que vam demostrar l'1 d'octubre. Ho necessitem per creure en nosaltres mateixos i per deixar de somiar que els grillons ens els traurà un angelet baixat del cel. O ho fem nosaltres o no serem lliures. La docilitat, l'obediència i la submissió no fan mai lliure al captiu; tot al contrari, el fan més captiu encara, fins que arriba un moment que ja ni tan sols s'adona que és captiu de tan dòcil, obedient i submís com s'ha tornat.

 

Castella, la mateixa que ara es fa dir 'Espanya', no ens ha vençut mai. Mai. Ni tan sols el 1714. I la prova és que encara som aquí. Si ens haguessin vençut, si ens haguessin esclafat com pretenien, l'1 d'octubre de 2017 no haurien tingut cap necessitat d'apallissar-nos. Ens van apallissar perquè els havíem derrotat, ens van apallissar perquè han volgut esborrar Catalunya del mapa i sempre, sempre, sempre els hem derrotat. Per tant, la millor commemoració que podem fer de l'U d'Octubre és demostrar que va servir per alguna cosa. I el primer pas, en aquest sentit, és ben senzill: només hem de respondre si hem vingut a aquest món a gestionar l'autonomia o a gestionar la llibertat.

 

 

Comentaris