Aquest matí d’1 d’Octubre fem tard, ja: ara fa un any, a aquestes hores, feinejava un munt de gent des de dins les escoles, les urnes arribaven dels llocs més inesperats i moltes, moltes persones −més de dos milions, qui sap si més de tres, perquè totes no les vam poder comptar− caminàvem cap a votar. Entre les set i les nou del matí, com mai, les portes dels centres de votació, els carrers immediats, i els carrers dels voltants estaven plens de gent. Feia tants de dies que tot allò anava fent, que se sentia discretament aquella remor, que en aquelles primeres hores del dia 1 d’octubre semblava absurd pensar que no votaríem tranquil·lament.
Ens hem despertat diferent, avui, amb cert desencís, perquè ara fa un any pensàvem que tot allò, segur, un any després, ens ho miraríem des d’un altre lloc. I la veritat és que a hores d’ara no tenim gaire clar ni quin és el lloc on som.
09:00 am
Diversos punts d’habitual moviment, arreu de Catalunya, avui, han anat quedant tallats i alguns, en una estona curta, han estat desblocats. Entre tant la ràdio parla d’avui, de dissabte i de fa un any: queda clar, de moment, que amb això de poder saber què són les càrregues no ens en sortim. La distància entre el relat i la realitat, entre l’absurd i el sentit comú, des d’aquelles primeres hores del dia 1 d’Octubre d’ara fa un any, ens acompanyen encara avui.
A partir de les nou del matí de llavors començaren a escampar-se missatges i imatges d’escoles on hi havia por, molta por, descrèdit i ràbia. No ens ho podíem creure, però sí: violència. Les declaracions institucionals de les hores i dels dies següents semblava, però, que parlaven d’una altra realitat, d’altres llocs i no, llavors no: violència no n’hi havia hagut.
12:00 pm
Centenars de persones surten avui, 1 d’Octubre de 2018, a la porta dels seus llocs de treball i algunes escoles no fan classes. Les universitats s’han sumat en part a no fer tasques avaluables i hi ha algunes facultats on no hi ha activitat. És que fa un any, avui, que… que vam anar a votar en un… en un referèndum?, d’autodeterminació?, que vam viure un gest de desobediència?, que no va passar res perquè no es va fer cap referèndum? Buf!, sort que encara hi som, i que sabem que hi vam ser, que si no, no sabríem ben bé ni què commemorem!
18:30 pm
A la capital de Catalunya, i a tants altres llocs, milers de persones es manifesten recordant l’1 d’Octubre d’ara fa un any i fan memòria amb les seves pancartes de tot allò que ha anat passant des de llavors. De fet, però, tampoc no queda massa clar si això que diuen les pancartes és o no és, perquè, a veure, són o no són presos i preses polítiques?
Quin enrenou, un any després! A la realitat de milions de persones votant s’ha imposat un relat de violència, a la violència s’ha imposat un relat de proporcionalitat i de mesura, i el sentit comú de moltes llibertats ha quedat engabiat dins una legalitat que ningú no coneix gaire bé.
Fem tard a poder esborrar i refer relats, però hem après molt de com va això de la veritat, de la memòria i de la història.
