La demostració pràctica del desgavell en la gestió del que anomenen “desescalada del confinament” no és la maniobra anticonstitucional que anuncia el president Sánchez de demanar una pròrroga d’un mes per a l’estat d’ alarma. La demostració pràctica de la desorientació, la improvisació i la voluntat d’anar amagant les corrupteles darrere de la incompetència és aquest número: 0,5.
0,5 no és ni zero ni 1. Originàriament no apareixia dins de l’escala descrita pel propi president en un dels allaus de paraules, reconvencions i gestos pretesament churchillians en què ha convertit les seves rodes de premsa, més aviat actes de precampanya per assegurar futures majories. 0,5 vol dir un grau més de desconcert, que ens obliga a dur una guia sota el braç per entendre què cal fer, i per què a les 8 de la tarda es pot sortir a passejar en manada i sols una hora abans li foten multa al matrimoni que pot compartir la intimitat del llit, però no supermercat amb mascareta.
Hem deixat enrere el centenars de morts per dia, però continuem demorant la retrobada amb la quotidianitat, ni que sigui amb estrictes mesures personals de prevenció. Podria dir, com Pablo Iglesias, que no ho pateixo en carn pròpia, que a mi quedar-me a casa mai m’ha suposat una càrrega i menys ara, quan visc en un entorn semi rural i en la meva feina és relativament fàcil el teletreball. Però qui no patiria sabent que hi ha canalla per a la que l’escola era sobre tot el plat convenient a taula i que per a bona part de les nostres PIMES, atrapades entre obligacions post ERTO i l’angoixa dels seus treballadors, als que mai arriba el sou promès des de l’Administració, les mesures governamentals inconscients (o pitjor volgudes) signifiquen el camí segur cap al concurs de creditors, l’esfondrament final, la mort mercantil, potser la física.
Ja sé que a funcionaris, jubilats i rendistes no els arriba encara el problema i poden criticar el clam pel desconfinament, perquè creuen que és millor la vida que els diners. I dit en termes absoluts, així és. Però malauradament potser hauran d’entendre la relativitat de la dicotomia quan vegin que sense diners en les butxaques d’una majoria, les seves pensions, el seus sous, el seus actius immobiliaris, la democràcia, la seva llibertat i, en la revolta social, potser tampoc la seva vida, tots els seus tresors no valdran res. Bé, potser un 0,5.
