El règim del 78 afronta, per voluntat pròpia, dos xocs frontals gairebé simultanis amb Catalunya. El primer, a Madrid, a les portes del col·lapse de les institucions i del sistema de la Transició si el PSOE no resol una investidura que a hores d’ara passa per, com a mínim, una abstenció d’ERC. Una posició de força de l’independentisme, però alhora de debilitat extrema si ERC, JxCAT i la CUP no són capaços de deixar de banda temporalment els càlculs electorals per a Catalunya i bastir una estratègia conjunta, sigui la que sigui, però assumida amb totes les conseqüències. Si Sánchez és president a cost zero, es condemnarà tota una generació a la repressió crònica i a la negació de les urnes. Seria imperdonable blanquejar el socialisme espanyol amb l’espantall de l’extrema dreta.
En tot cas, caldrà tenir molt present que al davant hi ha un Estat amb ostatges polítics dins i fora del país i que fa ús del monopoli de la violència policial i judicial per reprimir, de manera que el diàleg d’igual a igual és una fal·làcia. Ara bé, l’independentisme té com a mínim dues cartes fortes per negociar: el carrer, capaç de bloquejar infraestructures crítiques i ocupar portades internacionals, i l’exili, el segon xoc frontal que ha volgut obrir Madrid i que és una gran oportunitat per al republicanisme.
En les properes setmanes, la justícia belga i la britànica han de determinar si posar les urnes en una democràcia és un delicte que mereix una dècada llarga de presó, o si per contra mereix la llibertat i, per tant, l’escarni públic a una democràcia que ha fet política amb les porres i les togues per reprimir la dissidència. La partida alemanya està guanyada, i hi ha elements per creure que la belga i la britànica estan molt ben encarrilades. Es tornarà a palesar que l’exili, lluny de ser una fugida endavant, és un encert estratègic clau en la resolució futura del conflicte.
