El principal actiu de Vox és la capacitat de traccionar el sistema espanyol de partits en base a un nacionalisme espanyol connectat directament amb l’herència ideològica de Falange. El nacionalcatolicisme és una ideologia ben viva en el substrat popular espanyol, amarat de reacció antiliberal, profunda desconfiança respecte a França i Europa, supremacisme intens en relació als veïns del Magreb i, sobretot, una gran agressivitat contra el catalanisme, considerat el principal enemic del seu projecte d’estat unitari i monolingüe. Aquestes idees-força, molt emocionals, són la base del nacionalisme espanyol i intensifiquen la seva influència en funció del context polític.
En aquest sentit, la sentència del Tribunal de Luxemburg -que culmina, de moment, un seguit de fracassos de la justícia espanyola- ha impulsat un antieuropeisme efervescent, que considera que Espanya està essent menystinguda per les grans potències europees, al seu entendre responsables històriques de la llegenda negra espanyola i envejoses respecte al record de l’imperi on no es ponia mai el sol. Aquest antiestrangerisme lliga amb la tradició autoritària de la dreta espanyola, concretada en les dictadures del segle XX i mai no corregida (ni molt menys combatuda) per l’oposició democràtica que va pactar amb el tardofranquisme.
Vox ha destapat l’ampolla del geni antieuropeu; el que s’enfronta a la conspiració antiespanyola allà on sigui, el que combat els mestres catalans i els jutges belgues… En definitiva, el que va guanyar la Guerra Civil. La diferència, fonamental, és que ara ja no hi són ni Hitler ni Mussolini per ajudar-los.
