És molt saludable que s’hagi obert el debat sobre el monument a Cristòfor Colom de Barcelona. Certament, és considerat una de les icones de la ciutat però també és evident que es tracta d’un homenatge completament indefensable, i encara menys amb l’argument -únic- de sempre ha estat allà, exactament el mateix que fan servir els ja pocs tortosins que encara consideren que s’ha de mantenir l’engendre franquista que s’aixeca al bell mig del cabal de l’Ebre.
El monument en qüestió és una reivindicació de la contribució catalana a la conquesta d’Amèrica, amb la intenció de ressaltar el lligam econòmic i comercial entre les colònies que encara li quedaven a l’antic Imperi Espanyol -bàsicament Cuba i Filipines- i Barcelona. La idea original va ser d’Antoni Fages i Ferrer, un burgès que s’havia enriquit a Amèrica i que va acabar convencent l’alcalde Rius i Taulet a les portes de l’Exposició Universal de 1888. Per tot això, l’estàtua de Cristòfor Colom està acompanyada, a la base, de tots els catalans que van poder documentar en el seu entorn. Allà hi ha el geògraf Jaume Ferrer, el frare Bernat Boïl -evangelitzant un amerindi agenollat- o el capità Pere Margarit, amb un altre nadiu igualment agenollat… En fi, tot un continent postrat i retratat en bronze.
Tot plegat, fa molt de temps que va perdre sentit. Les colònies americanes ja només són un record del nacionalisme espanyol i Colom és un personatge molt poc rellevant pel que fa a la història de Catalunya. L’estàtua simbolitza valors extingits i és tan absurda com la caravel·la de nyigui-nyogui que hi havia a prop seu i que va volar sense que mai més ningú l’hagi trobat a faltar.
