Em llevo que encara és fosc per escriure aquest article i sento a la ràdio que tindrem un cap de setmana de febrer amb temperatures benignes, quasi de principi d’estiu. Les platges de Barcelona, per tant, s’ompliran de dotzenes de milers de persones per passejar, fer esport, prendre alguna cosa als xiringuitos, fer córrer el gos, jeure a la sorra amb els auriculars i/o un llibre, fer un pícnic a l’aire lliure, rebre classes de tai chi o de capoeira, xutar una mica amb els fills, badar als espigons. És una ocupació massiva i pacífica de l’espai públic que tinc la sort de viure i veure molt sovint perquè visc en un barri de mar. Invariablement, en dies com aquests penso en Pasqual Maragall i, per extensió, en els polítics enderiats. De totes les dèries de l’exalcalde, probablement la d’obrir Barcelona al mar va ser la més emblemàtica (en aquest punt hi ha un malentès molt estès: per Maragall els Jocs no van ser una dèria, van ser l’instrument per fer possibles les seves dèries. No és el mateix). Simplement, s’hi va encaparrar, i com que era molt tossut, ho va aconseguir. Aquella revolució va capgirar la percepció dels barcelonins sobre la pròpia ciutat, i ha proporcionat prosperitat econòmica i estones de benestar personal i felicitat a molta gent, un servidor inclòs.
Jordi Pujol també va ser un polític enderiat. Mirem TV3, sinó. Pujol volia sí o sí que Catalunya tingués una televisió nacional, no regional. Una televisió que havia der ser 100% en català i amb uns estàndards de qualitat que en aquell moment, a Europa, només tenien les televisions d’estat. Explicar-ho tot en català, no només la baixada dels raiers per la Noguera Pallaresa, sinó també el conflicte entre Israel i Palestina. Una televisió en català amb corresponsals a tot el món. Avui sembla la cosa més normal, però a principis dels 80 no ho era gens. Pujol ho va imaginar, ho va encarregar, i ho va empènyer fins que va ser realitat. TV3, com el front marítim de Barcelona, és filla d’una dèria, d’una obsessió.
El polític enderiat no només té visions. Les executa. I és molt pesat: no dorm tranquil i no deixa dormir tranquil els que l’envolten fins que allò que té al cap no està fet. El polític enderiat també és arbitrari, perquè dedica molta atenció a les seves dèries i poca als temes que l’avorreixen, per importants que siguin. I pot ser perillós, segons quina sigui la dèria. Però deixa petja, transforma. Millora la vida de la gent. Obama no va aconseguir tots els seus objectius amb l’Obamacare, però gràcies a la seva obsessió personal pel tema avui ha molts milions de nordamericans, persones concretes, que tenen una cobertura sanitària que abans d’Obama no haurien pogut somniar. Milions de vides millorades. Quan ara el veig gaudint de la bona vida i d’un cert dolce far niente postpresidencial, confesso que l’hi perdono.
A Catalunya, fa temps que no tenim polítics de primera línia com Maragall o Pujol, almenys un servidor no els sap veure. Potser sí que n’hi ha que que tenen dèries, però el que segur que no han demostrat és la capacitat de fer-les realitat. Perquè no es tracta només de somniar una ciutat amb quilometres de platja, sinó de fer-la, i no es tracta de somniar una televisió nacional per als catalans, sinó de fer-la. Crideu amb mi: volem polítics enderiats!
