Volem polítics enderiats

"A Catalunya, fa temps que no tenim polítics de primera línia com Maragall o Pujol"

Em llevo que encara és fosc per escriure aquest article i sento a la ràdio que tindrem un cap de setmana de febrer amb temperatures benignes, quasi de principi d’estiu. Les platges de Barcelona, per tant, s’ompliran de dotzenes de milers de persones per passejar, fer esport, prendre alguna cosa als xiringuitos, fer córrer el gos, jeure a la sorra amb els auriculars i/o un llibre, fer un pícnic a l’aire lliure, rebre classes de tai chi o de capoeira, xutar una mica amb els fills, badar als espigons. És una ocupació massiva i pacífica de l’espai públic que tinc la sort de viure i veure molt sovint perquè visc en un barri de mar. Invariablement, en dies com aquests penso en Pasqual Maragall i, per extensió, en els polítics enderiats. De totes les dèries de l’exalcalde, probablement la d’obrir Barcelona al mar va ser la més emblemàtica (en aquest punt hi ha un malentès molt estès: per Maragall els Jocs no van ser una dèria, van ser l’instrument per fer possibles les seves dèries. No és el mateix). Simplement, s’hi va encaparrar, i com que era molt tossut, ho va aconseguir. Aquella revolució va capgirar la percepció dels barcelonins sobre la pròpia ciutat, i ha proporcionat prosperitat econòmica i estones de benestar personal i felicitat a molta gent, un servidor inclòs.

Jordi Pujol també va ser un polític enderiat. Mirem TV3, sinó. Pujol volia sí o sí que Catalunya tingués una televisió nacional, no regional. Una televisió que havia der ser 100% en català i amb uns estàndards de qualitat que en aquell moment, a Europa, només tenien les televisions d’estat. Explicar-ho tot en català, no només la baixada dels raiers per la Noguera Pallaresa, sinó també el conflicte entre Israel i Palestina. Una televisió en català amb corresponsals a tot el món. Avui sembla la cosa més normal, però a principis dels 80 no ho era gens. Pujol ho va imaginar, ho va encarregar, i ho va empènyer fins que va ser realitat. TV3, com el front marítim de Barcelona, és filla d’una dèria, d’una obsessió.  

 

El polític enderiat no només té visions. Les executa. I és molt pesat: no dorm tranquil i no deixa dormir tranquil els que l’envolten fins que allò que té al cap no està fet. El polític enderiat també és arbitrari, perquè dedica molta atenció a les seves dèries i poca als temes que l’avorreixen, per importants que siguin. I pot ser perillós, segons quina sigui la dèria. Però deixa petja, transforma. Millora la vida de la gent. Obama no va aconseguir tots els seus objectius amb l’Obamacare, però gràcies a la seva obsessió personal pel tema avui ha molts milions de nordamericans, persones concretes, que tenen una cobertura sanitària que abans d’Obama no haurien pogut somniar. Milions de vides millorades. Quan ara el veig gaudint de la bona vida i d’un cert dolce far niente  postpresidencial, confesso que l’hi perdono.

A Catalunya, fa temps que no tenim polítics de primera línia com Maragall o Pujol, almenys un servidor no els sap veure. Potser sí que n’hi ha que que tenen dèries, però el que segur que no han demostrat és la capacitat de fer-les realitat. Perquè no es tracta només de somniar una ciutat amb quilometres de platja, sinó de fer-la, i no es tracta de somniar una televisió nacional per als catalans, sinó de fer-la. Crideu amb mi: volem polítics enderiats!

 

Comentaris (13)
Ramon Fa 4 dies
Maragall va dir que Porcioles era un model, un exemple de catalanisme. Al costat seu, sens dubte.
Ramon Fa 4 dies
Qualsevol diferència entre Pasqual Maragall i tots els Porcioles d'aquests darrers tres segles és que els Porcioles li posaven el cul ideològic i polític al règim espanyol de torn a canvi de salvar algun llençol identitari mentre que Pasqual Maragall ho fa per tot el contrari.
Ramon Fa 4 dies
Gràcies a Pasqual Maragall, Cervera va tenir universitat.
Ramon Fa 4 dies
Gràcies a Porcioles Barcelona recupera la caserna reconvertida en Parc de la Ciutadella. I fou gràcies a Porcioles, que s'urbanitza Montjuïch. En tots dos casos, les Fires només eren excusa al servei de la dèria de Porcioles. També és per ell que Barcelona té la primera Ronda: els camions ja no passarien per Mallorca. El 92 també hem d'agrair-lo a Porcioles. Al Porcioles d'aquell moment, ja s'entén.
Ramon Fa 4 dies
Gràcies a Porcioles vam urbanitzar Sant Martí. Gràcies a aquella dèria de Porcioles, el Congrés Eurcarístic només en fou l'excusa, l'instrument al servei de la dèria, tenim les Vivendes del Congrés, vam fer fora molt del barraquisme, vam poder millorar els traçats viari. Posar Maragall i Pujol dins un mateix sac és senzillament indigne.
gerard de sarria Fa 4 dies
I Duran...veig que no dius res d'en Duran que es el que feia la política que fan ara els teus...Vinga home, a qui vols enredar..Volem polítics tan valents en el fets com tú amb les paraules...Bingo
CARALLOT ROVIRA, esquerrade paletos espanyols Fa 4 dies
A la politica ja nomes si dediquen gent pocacosa, sense ofici i ganduls. Exemple es el mesurador de mamelles d'erc, fent economia mamellera a la Conselleria del junqueras que no sap ni sumar
Lkeida Fa 4 dies
Vull polítics nous amb la dèria de la independència i que la porti fins al final. És igual la sang que vessem
La independència Fa 5 dies
És una na necessitat. Ve-t'ho ací.
Pere IV Fa 5 dies
Tinc una dèria: La llibertat del meu país. Sense ella, totes les (bones) dèries són il.lusòries; amb ella, totes són possibles. Un vellet enderiat, el 1926, amb quatre arreplegats i un cor enamorat de Catalunya es llançà a alliberar-la, i només fou aturat per la traïció d'un "company", agent de Mussolini. Em pregunto de què hauría estat capaç aquell vellet l'1-O del 2017 amb 2 milions de soldats a les seves ordres ... Crideu amb mí: Volem polítics enderiats com l'Avi Macià !
LLARENA dPENA Fa 5 dies
Vull politics endariats. Aixó, sí. que no sigui l'Aragonés perquè, jo no vull un president de la GENE autonomista. Ni la Colau i la seva colla, per covards i hipócrites per no donar mai la cara i anar sempre de bons disimulan devant de qualsevol situació delicada que els hi pugui afectar.
Ramon Fa 5 dies
Tenir una dèria només pot ser bo si la dèria és bona. Entenguem-nos, Jeffrey Dahmer també tenia una dèria. Com el PSC.
Ramon Fa 5 dies
Valdano va dir que et fixes només en Busquets i ja entens tot el partit. Jo dic que et fixes només en Maragall i ja entens tot el procés.