Organitzacions no governamentals com la barcelonina Open Arms continuen aquest estiu amb les seves tasques de rescat en aigües del Mediterrani de centenars de persones que es juguen la vida per arribar a Europa. La història és invariable des de fa alguns anys i tots els dits apunten cap als països de la Unió Europea (UE) per trobar una solució: milers de persones continuen morint intentant arribar a les costes dels països europeus a la recerca de felicitat i d’un futur millor, una recerca que en si mateixa és ja un dret humà innat i, per tant, impossible de negar-li a ningú.
Negar aquest dret només es pot fer des de l’abús i des d’una posició de superioritat material poc ètica. La solució al fenomen, en allò que ateny a la UE, hauria de passar per un acord entre els Estats membres del bloc. La manca de voluntat, però, sembla evident.
El que no sembla tant evident és si Europa podrà continuar per molt temps plegant-se de braços davant d’aquesta situació, deixant que la iniciativa, en negatiu, la prenguin personatges com Matteo Salvini que, al costat del discurs antiimmigratori de Donald Trump, és part del lideratge mundial d’un compendi d’ideologies extremes, cíniques i egoistes.
El febrer de 2017 milers de persones es van manifestar a Barcelona sota el lema Volem acollir. Al Parlament de Catalunya s’han aprovat mocions a favor d’habilitar corredors humanitaris per tal de poder salvar la vida a les persones rescatades del mar pels vaixells d’organitzacions no governamentals. Aquestes organitzacions privades no són les úniques que salven vides, també ho ha fa a l’Estat espanyol Salvament Marítim, una organització pública sobre la qual Vox ja ha reclamat que deixi de rescatar immigrants. Resulta xocant com l’extrema dreta atorga tant de valor a la defensa de la vida d’un embrió humà i en canvi és capaç de posicionar-se amb la més absoluta de les fredors i el càlcul més egoista davant la vida realment en perill d’homes i dones adults.
En consonància amb aquella manifestació que es va fer a Barcelona el 2017, el Govern català hauria d’explorar anar un pas més enllà per poder fer efectiu l’oferiment dels ports catalans perquè les embarcacions, com la que no ha pogut desembarcar ara a Malta i Itàlia, ho pugui fer sense cap problema a Catalunya. Aquell 2017 el Govern Puigdemont, en declaracions de l’aleshores consellera portaveu Neus Munté, va descartar desobeir per acollir refugiats perquè seria una actitud “irresponsable”, va dir. Munté ho argumentava afirmant que no es podia desobeir per oferir asil perquè cal assegurar que els refugiats tinguin “totes les garanties que quan arribin aquí” i mantinguin “intactes tots els seus drets”. Aquest argument hauria de ser dos anys més tard revisable perquè hi continua havent vides en risc. Si hem desobeït per penjar un llaç groc al balcó del Palau de la Generalitat, potser salvar un grapat de vides humanes justificaria qualsevol altre acte de desobediència. Seria exercici de la sobirania i una manera de passar de la política del plany a la dels fets. I el món, no hi ha dubte, ens miraria.
