Fa més de deu dies que el rei emèrit espanyol ha fugit d’Espanya i que es desconeix -com a mínim oficialment- on ha anat a passar aquests dies de vacances, que des de la Casa Reial i el govern espanyol han volgut vendre com una sortida del país estoica i resignada per salvar decentment -això pretenen- la monarquia i protegir el seu fill Felip VI. Una jugada que ha comptat amb la complicitat de tots -insisteixo, tots- els poders de l’Estat i que li està sortint rodona a Joan Carles. Els diaris espanyols apunten que l’emèrit va posar fins i tot condicions abans de marxar, i una seria que no se sabés on anava a raure i que, en tot cas, seria ell qui ho comuniqués als seus súbdits quan considerés oportú.
Del PSOE -que històricament ha defensat la República com a forma de govern- no se n’esperava res, en aquest sentit. Mentrestant, sembla que a Podemos ja se li han passat les ganes de fer caure la monarquia i, amb ella, el règim del 78. La gesticulació teatralitzada després de la fugida de Joan Carles va durar poquíssim. Ara el que preocupa als de Pablo Iglesias és la causa que ha obert un jutge de Madrid pel presumpte finançament irregular del partit. Els seus esforços estan centrats en evitar la investigació, i tot just han demanat a l’Audiència de Madrid que acordi la nul·litat de les actuacions de la causa oberta al jutjat d’instrucció 42 o que, subsidiàriament, l’arxivi. I no cal ni esmentar el comportament de PP, Cs i VOX. Tots tres interpreten a la perfecció el seu paper.
Davant de la corrupció i la indignitat, el silenci és eixordador. Des dels que sempre s’han considerat a si mateixos republicans, fins a tots i cadascun dels ciutadans que no alcen la veu davant de les informacions dels escàndols financers del Borbó. Des de Portugal, la República Dominicana o Abu Dhabi, el vividor continua manant. I ja sabem que els qui manen no exerceixen el poder mai sols. Ho fan perquè hi ha un poble -o gran part d’ell- que els legitima, els reforça en el poder i els aplaudeix les gràcies.
