Doncs ja som al cap del carrer. El PSOE ha ampliat l’estat d’alarma gràcies a la majoria conformada amb el PP i Ciutadans, menystenint qualsevol altra possibilitat i apel·lant a uns nous Pactes de la Moncloa, els acords que van fer possible la transformació de l’estat tardofranquista en una monarquia parlamentària de façana democràtica. O sigui que, davant de la pandèmia, els partits dinàstics han blindat la seva posició per afrontar una crisi de dimensions imprevisibles. Amb les coses de menjar no s’hi juga.
El règim militaritzat es reclou dins les seves fronteres polítiques i socials. No és que no hi hagi espai per a la disidència, és que no n’hi ha per al dissentiment. Tenen massa por i, a l’Espanya espanyola, l’espai majoritari continua essent el de l’alternança dinàstica entre la dreta moderada del PSOE i la dreta extrema del PP, amb l’afegit conjuntural de les restes de Ciutadans. Fora del paradís del poder, la diversitat nacional. I a la perifèria Vox, l’element perfecte del decorat per poder autoconsiderar-se moderats de cara a Europa.
La pandèmia és una excusa de tantes. Com ho va ser el 155 a Catalunya, l’abstenció del PSOE en favor de Mariano Rajoy o els pactes soterrats per a l’abdicació de Joan Carles I. Són un tot compacte. Són el virus del 155 que cal derrotar.
