L’any 2000, quan em vaig instal·lar com a corresponsal de TVC a París, la gran incògnita política era el judici obert pels anomenats emplois fictifs de l’Ajuntament de París. L’afer em venia de nou i me’l vaig estudiar amb atenció. El fet és que en el cas ni s’havien desviat diners ni s’havien fet contractacions a empreses amigues. Tampoc no s’havien cobrat comissions, ni hi havia diners a Suïssa o les Illes Caiman. El cas es limitava a 21 treballadors contractats per l’Ajuntament de París que, segons es va acabar demostrant, havien dedicat més temps al partit que a la institució.
Davant la meva perplexitat, ni més ni menys que el cap de l’Estat podia acabar amb una pena de presó per una pràctica absolutament comú a les institucions catalanes o espanyoles. Vint-i-un endollats? Només? A Catalunya no hi ha ajuntament, diputació o conselleria on no hi hagi un bon grapat de militants (o familiars) que estan allà treballant pel partit, sense que la institució els necessiti per a res ni -encara menys- hagin superat una oposició pública i oberta.
En fi, el cas és que l’any 2011, després d’una discutidíssima immunitat presidencial, Jacques Chirac va ser jutjat i condemnat, efectivament, a dos anys de presó per “desviament de fons públics, abús de confiança i interessos il·legals“. La sentència, duríssima moralment, deia que: “Jacques Chirac ha faltat a l’obligació d’integritat que recau en els responsables polítics, en detriment de l’interès públic dels parisencs“. Més perplexitat, a França el sistema és capaç de condemnar un excap de l’estat… Chirac ha mort, visca la República.
