Sempre s’ha d’obrir el focus. En termes històrics, cada vegada que hi ha hagut un xoc directe entre les estructures institucionals catalanes i les castellanes/espanyoles el resultat immediat -de vegades després de resistències duríssimes- ha estat la destrucció absoluta de les elits polítiques, socials, intel·lectuals i funcionarials catalanes. Els dos casos més evidents es van produir el 1714 i el 1939. En ambdues ocasions des de Madrid es va donar per definitivament destruïda la nació política i, fins i tot, la nació cultural. De fet, aquestes victòries brutals de l’espanyolitat castellana van estar molt a prop del seus objectius i van donar pas a dècades de tranquil·litat imperial.
No és el cas d’ara. El Primer d’Octubre i la repressió posterior han escapçat el lideratge institucional, els partits i alguns espais importants de la societat civil, certament. Però els engranatges socials continuen dempeus, amb capacitat de recuperar el nivell de mobilització en qualsevol moment, tal i com es va veure en la reacció a la sentència del procés. És això el que els fa por de veritat, no pas la classe política catalana, ni aquesta ni la que pugui venir. Saben que el Govern, el Parlament o les estructures polítiques i socials són fàcils de rebentar, però també són conscients que no van poder aturar ni el referèndum de l’1-O ni l’ocupació de l’aeroport del Prat.
Aquesta és la clau. A Catalunya l’Estat espanyol es limita a intentar que no esclati el barril de pólvora. I ho fa assetjant, permanentment, als que pensa que podrien desencadenar i dirigir l’única opció de victòria de la societat catalana, que és la desobediència. És la seva debilitat. I, tard o d’hora, acabarà essent la seva derrota.
1 
