Molts s’escandalitzen per l’ascens de VOX a les institucions espanyoles i al cor d’Europa i hi veuen un problema de primera magnitud a Brussel·les i a Espanya. Però VOX actua a cara destapada i emparada per una llei que permet fer apologia del feixisme i cobrar diners públics per representar aquesta ideologia. No enganya ningú. Però hi ha també una altra Espanya que els darrers anys ha sabut vendre molt bé una imatge d’europeisme, modernitat i cosmopolitisme atractiva per a Europa, tot i que en realitat és intolerant, autoritària, mesquina i també extremista quan es tracta d’agitar la bandera. El nacionalisme hard del PP i el nacionalisme soft del PSOE han aconseguit enganyar tant dins com fora de les fronteres espanyoles durant anys. I encara ara se’n surten.
Però les tornes comencen a canviar. A Europa ja són pocs els que s’empassen encara aquesta construcció d’Espanya democràtica que demana auxili perquè està assetjada per un populisme radical i violent que busca trencar un Estat a cop de rebel·lió. La majoria estan tips de pressions, amenaces i situacions ridícules d’espionatge, infiltrats i altres episodis de còmic de sèrie B protagonitzats per la diplomàcia de García Margallo i Borrell a compte del procés català. Espanya gosa qüestionar la independència dels tribunals de justícia de la UE i les justícies dels països socis, intenta manipular el sistema d’euro-ordres i empantanega els governs exigint-los que trepitgin seus sistemes judicials perquè els entreguin Puigdemont i la resta d’exiliats.
I ara el Parlament europeu es veurà obligat, molt probablement, a afrontar un debat profund sobre la immunitat dels seus electes i la vulneració de drets fonamentals perquè Espanya ha decidit judicialitzar també les urnes europees. Si la insolvència de l’economia espanyola i la seva indisciplina financera ja són una xacra per a la UE, traslladar el conflicte polític a Europa de forma tan matussera pot ser la gota que acabi de fer vessar el got. Jugada mestra, com diria un advocat.
Potser passaran anys, però cada vegada sembla més evident que la solució al conflicte polític vindrà de fora i no pas dels despatxos madrilenys, per molt d’esquerres que siguin aquests despatxos.
