La passada constitució del Congrés dels Diputats, estranya i accidentada, només va generar una unanimitat. La solvència i desinvoltura d’Agustín Zamarrón, un vell socialista amb estètica d’estil Valle-Inclán, va cridar l’atenció de tothom per les formes exquisides, el llenguatge precís i aquella autoritat de metge dels d’abans. Ja no estem acostumats a què els vells es dediquin activament a la política i, en ocasions com aquesta, ens adonem del què perdem prescindint del que encara ens poden oferir aquestes generacions sofertes i valentes.
Entenc perfectament que un ciutadà madrileny votés el ‘vell professor’ Tierno Galván a principis de la transició i encara entenc més als que votaran Manuela Carmena ara, als seus 75 anys. Com puc fer-me càrrec de l’entusiasme que va generar l’arribada a la presidència de l’uruguaià José Mujica, també amb 75 anys, i l’autoritat moral que encara representa avui, amb 84 anys. També puc aproximar-me a l’esperança de futur que pot significar Jeremy Corbyn, el líder de l’oposició laborista britànica, de 70 anys. Hi ha molts exemples ben significatius al llarg de la Història, com el de Joan XXIII, que va revolucionar una institució mil·lenària entre els 72 i els 81 anys.
Són aquestes generacions, els nostres vells, els que es van posar a primera línia en defensa dels col·legis electorals de l’U d’Octubre. I ho van fer perquè ningú com ells sabia que la democràcia s’ha de conquerir i defensar i que ens hi va el país. Diuen els sociòlegs que el referèndum escocès es va perdre, almenys en part, per l’escepticisme dels jubilats, que patien per la seva pensió. Aquí no passaria el mateix, ho sabem i ens n’enorgullim. En fi, que hi ha motius per votar Ernest Maragall i motius per no fer-ho. L’edat està entre els primers.
