La vella política de sempre

"Tan desunit com sempre, l’independentisme ensenya les seves cartes a l’enemic i accentua les seves misèries a les portes d’un nou cicle electoral"

L’1-O els partits polítics com a estructures de repartiment de poder van ser del tot irrellevants. Per un temps, es van convertir en una peça més de l’engranatge d’una societat que no va distingir entre carrer i institucions, disposats a remar en la mateixa direcció i deixant de banda partidismes, cadires, egos i ambicions inconfessables. Pocs dies després, ja abans de la declaració d’independència al Parlament, aquest esperit ja havia desaparegut. I amb ell, l’Estat espanyol recuperava el poder i revifava després d’haver fet fallida el dia del referèndum. I és que pocs dies després de l’1-O els partits ja tornaven a fer càlculs partidistes –sense imaginar-se que uns quants d’ells acabarien a la presó o a l’exili- per escatir qui trauria més rèdit de l’èxit o el fracàs post-referèndum.

Una dinàmica que s’ha mantingut fins a gairebé tres anys després malgrat la repressió policial i judicial, i que s’intensifica a mesura que s’acosta la inhabilitació del president Torra i la convocatòria electoral. ERC i la CUP caminen de bracet de l’aparell repressor de l’Estat, que condueix Laura Borràs als lleons, amb l’esperança que sigui devorada i retirada de la circulació electoral, acusada per una pràctica que, de ser certa –el trossejament de contractes en l’administració- és generalitzada i acceptada a tot l’Estat. I des de l’òrbita de JxCAT s'ha estat molt centrat en el simbolisme i poc en la governança efectiva, i es llança el missatge que ERC és poc més que el Judes de l’independentisme, perquè no aspira a la república, sinó a la poltrona autonòmica que li ofereixi el PSOE. El soci de Govern és alhora un botifler.

 

I el PDeCAT. Amb una direcció controlada pels ‘Pascalistes’ però sense Marta Pascal -que ha fundat un partit que proclama la seva lleialtat a Espanya-, la proposta política que es presentava com el revolucionador de l’independentisme, transparent, radicalment democràtic i amb la unitat com a bandera, un SNP a la catalana, resulta que ara sembla el ranxo de quatre amics que ignoren les decisions dels milers d’associats i tiren pel dret intentant negociar quotes de poder en una hipotètica –i cada vegada més llunyana- integració en l’òrbita de Puigdemont. Els presos polítics i exiliats del PDeCAT han estat bandejats pels ‘Pascalistes’, tot i que els associats van votar que fossin els represaliats els encarregats de negociar amb La Crida. Ni tan sols se’ls ha escoltat. I quan han parlat, se’ls ha menystingut. Els ‘Pascalistes’, liderats per Bonvehí, semblen només interessats a acceptar un acord amb La Crida que passi per ser la Unió de JxCAT, és a dir, a tenir garantits llocs a les llistes i càrrecs.

Tan desunit com sempre, l’independentisme ensenya les seves cartes a l’enemic i accentua les seves misèries a les portes d’un nou cicle electoral. Tres anys després del referèndum, tenim la vella política se sempre.

 

Comentaris