Intentar extreure conclusions del missatge de Nadal de Felip de Borbó és un exercici gairebé tan inútil com barallar-se per definir qui és català i qui no quan tots els papers es concedeixen des de Madrid. Cada any el discurs del rei serviria perfectament per a la clausura d’unes jornades mèdiques o per la inauguració del Saló de l’Automòbil, tothom pot triar la frase que més li convingui entre un mar de vaguetats i tòpics plens d’hipocresia.
L’única diferència d’aquest any ha estat el to defensiu de l’homilia. Cal tenir en compte que el rei espanyol afronta un possible acord entre partits que són doctrinalment republicans i que, a més, un d’ells, ERC, ni tan sols li reconeix la legitimitat. És la primera vegada que, en paral·lel, comença a expressar-se un fort corrent de republicanisme social al carrer i a les xarxes, fins i tot dins de la societat de l’Espanya espanyola.
A Felip de Borbó li perilla la feina i fins i tot sembla tenir-ne una certa consciència. L’aporellos només podia ser efectiu si la victòria era rotunda, i no ha estat així. Així que la partida continua jugant-se.
