És impossible predir, almenys a hores d’ara, si la monarquia espanyola podrà resistir una concatenació d’escàndols que tindran dimensió europea. A hores d’ara se’n coneixen només les primeres dades i ja es veu que serà impossible desconnectar Felip VI del hòlding familiar. La censura tradicional dels mitjans espanyols està molt esquerdada i fins i tot els programes de xafarderies de les cadenes privades de Madrid es fan ressò, sense clemència, de cada capítol d’aquesta cadena de corrupció estructural que és la monarquia espanyola.
La qüestió és quina estratègia ha de decidir l’independentisme davant d’un règim que, per primera vegada des de la transició, corre un risc seriós de caure a trossos. Davant d’això seran el pròxim Govern, la pròxima majoria parlamentària i les entitats socials els que hauran de posicionar-se o bé com un agent de canvi o bé com un suport extern que col·labori en l’estabilització del sistema. En ambdós casos, naturalment, caldrà buscar i forçar les contrapartides que es considerin oportunes. Per simplificar-ho, caldrà veure què convé més en el ventall que va entre Urquinaona i el suport als pressupostos.
En qualsevol cas, el que és important és ser un agent definible i amb estratègia pròpia. S’acosten temps d’atur massiu, inestabilitat institucional i pressió social. Un d’aquells instants de la història en què es tornen a tirar els daus.
