Tres anys després del xoc del Primer d’Octubre, l’independentisme ha aconseguit retenir la majoria política i social d’aquest país, però sense aconseguir articular una estratègia mínimament creïble per avançar cap a un horitzó de sobirania plena. Durant aquest temps, a l’Estat, de la seva banda, li ha importat poc haver trencat definitivament amb les classes mitjanes catalanes i ha assumit el desprestigi internacional com a cost inevitable per salvar la posició de les elits madrilenyes i el règim que els proporciona un poder desproporcionat. L’independentisme continua essent políticament determinant, però l’Estat manté un control ferri sobre tots els ressorts del poder i continua aplicant un nivell alt de represàlies.
Vist el panorama, l’única preocupació de Madrid és garantir que la via insurreccional no s’activi. No ho tenen tan clar, per això la Moncloa va impedir la maniobra que feia coincidir la inhabilitació del president Torra amb la presència de Felip de Borbó a Barcelona. Urquinaona i l’aeroport són el precedent que els atemoritza, no pas les mocions del Parlament ni les declaracions institucionals del president, sigui quin sigui.
Només una amenaça potencial d’insurrecció pot fer efectiva la via negociada, això és evident. Per tant aquesta és la feina dels estrategs, dels intel·lectuals i dels líders socials i polítics d’aquest país. Hi ha una precampanya electoral pública i tota mena de converses discretes. El futur d’aquesta societat en depèn.
