Instagram ens ofereix -sobretot aquests dies- un Mediterrani de somni; però aquest mar nostre és també una tomba i una ferida per a una Europa que necessita urgentment actuar davant de les desgràcies que passen en les seves pròpies aigües. L’acord que uneix a Alemanya, Espanya, França, Luxemburg, Romania i Portugal és una mostra de voluntats compartides en què el Govern català també hi té una veu. La Generalitat ha tornat a fer saber la seva voluntat d’acollir refugiats, un clam al que s’hi suma de manera contundent l’alcaldessa Ada Colau, defensora de l’Open Arms i simpatitzant amb la tenacitat d’Òscar Camps.
Però no n’hi ha prou amb aquest acord i Europa està fent aigües en aquesta crisi. Si bé, Itàlia ha passat aquest dissabte de ser un port tancat i insegur, i un bastió racista i insolidari, a fer el petit pas d’obrir l’accés a vaixells humanitaris; el primer ministre italià ha acceptat que els menors de l’Open Arms hagin pogut desembarcar a Lampedusa, però ho ha fet “contra la seva voluntat”. Precisament va ser en aquesta illa italiana on el Papa Francesc va cridar ja fa sis anys aquell “Vergonya!” que va tacar les consciències de les polítiques europees incapaces de gestionar una situació que ha convertit el Mediterrani en un cementiri.
Amb la crisi humanitària europea el que ha de canviar és la retòrica populista que crea enemics i trenca amb la tradició de terra d’acollida. Catalunya és un gresol de cultures i no és una casualitat que la mosca que molesta als buròcrates inflexibles europeus, i fortament ideologitzats -en el sentit més negatiu del terme-, hagi sortit d’un port català i es digui “Braços Oberts”.
