La polèmica sobre Núria de Gispert, les piulades amb porquets a què han recorregut tant l’expresidenta del Parlament com Jordi Cañas, anima a fer unes reflexions al voltant d’una xarxa social que ens hem acostumat a utilitzar. Potser paga la pena que, de tant en tant, ens aturem a pensar. No ens farà mal.
El llenguatge a Twitter ha de respondre a determinades característiques per tal de tenir-hi èxit: així com a Instagram les bones fotos tenen més fortuna que les dolentes, a Twitter les frases “enginyoses” són les que tenen més recorregut que les que no ho són tant. Expressar certeses, però mai dubtes, per molt complicats i recargolats que siguin els temes que es discuteixen. Aixecar passions a través dels anomenats “zasca” és fonamental, abans que contribuir al debat públic amb una reflexió profunda, seriosa i transcendental. A l’època de Twitter ja no és important si tens raó o no la tens. El que és més important, el que compta, és la capacitat i traça que tinguis per reduir el teu oponent, i no necessàriament gràcies al raonament. Si reduint-lo, a més, aconsegueixes enfonsar-lo en el ridícul, millor que millor. Twitter és molt modern i no coneix la “compassió”. Sembla que un punt d’evolució de la nostra cibersocietat haurà estat prescindir de tot sentiment en la nostra relació amb els altres. En la discussió política, per exemple, ni tan sols pensarem que els altres tinguin allò que coneixem com a “sentiments”.
L’èxit a Twitter també es mesura a través de la capacitat sàdica de l’usuari a maltractar els seus oponents i a ridiculitzar-los sense ni tan sols donar-los l’oportunitat d’explicar-se
Per això l’èxit a Twitter també es mesura a través de la capacitat sàdica de l’usuari a maltractar els seus oponents i a ridiculitzar-los sense ni tan sols donar-los l’oportunitat d’explicar-se. El tuitaire d’èxit disposarà d’una bona marabunta al darrere que s’encarregui de dilapidar qualsevol dissident o comportament divergent, que no tendeixi a seguir la “tendència” i l’opinió majoritària. A Twitter es valora molt més el tuit que t’aboca a una acció immediata, gairebé irreflexiva (donar un Fav o Like), que no pas el tuit que et fa llençar l’àncora del pensament una estona i et convida a donar-hi voltes. No. Twitter és l’ara i aquí, el flash encegador, el llençar la casa per la finestra sense pensar en el demà.
Molts polítics del nostre entorn s’hi han llençat de ple en aquest terreny i aprofitant la projecció pública dels seus càrrecs usen aquest llenguatge per consolidar la seva marabunta. És una dinàmica que contribueix a fer augmentar la confrontació exponencialment. Per això Inés Arrimadas —seguint la lògica del “tal para cual“— va utilitzar la polèmica del porquet de De Gispert per afegir més llenya al foc amb una altra sèrie de piulades en què l’expresidenta del Parlament agitava les xarxes contra l’altra. És la guerra del Twitterlament de Catalunya, que es lliura a aquesta dinàmica de sadisme cibernètic. Una dinàmica que a alguns els servirà per satisfer el seu instint sàdic de posar en problemes el seu oponent, més encara si és a través de l’escarni públic. Que cadascú valori si aquest tipus de debat contribueix a resoldre els urgents conflictes que ens enfronten. Llancem l’àncora i pensem-hi.
