Hi ha un milió de vots exiliats a Waterloo i un altre empresonat a Soto del Real. La primera i la tercera forces a les eleccions europees, que sumen un 49,71 per cent dels vots emesos a Catalunya, no poden enviar els seus representants a l’Europarlament perquè ho impedeix el sistema judicial espanyol. La resposta és no pel que fa als exiliats, als qui exigeixen acatar la Constitució a Madrid, i la resposta també és no per a l’eurodiputat empresonat, encara que estigui tancat en una presó de Madrid. No i no.
Aquesta autarquia judicial espanyola té els seus límits perquè comença a incomodar els socis europeus, que poden assegurar un suport polític permanent al govern de Madrid, sí, però no pas la invulnerabilitat davant del tribunals de més enllà dels Pirineus. Per això la feina de Puigdemont i el seu equip legal està orientada a convertir el suport electoral que els confereixen les urnes, una i altra vegada, en una cursa de desgast de les institucions espanyoles davant l’opinió pública internacional. És Madrid qui exporta els seus problemes.
La batalla serà llarga i l’Estat espanyol està decidit a tot per guanyar-la. Però en el camí està cronificant el conflicte català, convertint-lo en un epígraf recurrent en la complicadíssima agenda europea. Waterloo, per si sol, desmenteix la tesi del problema intern diplomàcia espanyola.
