“Nosaltres treballàvem amb els tòpics més coneguts, no necessàriament amb la realitat. I els catalans no ens quadraven a l’hora de dibuixar els trets més típics dels espanyols. Per això Astèrix i Obèlix no van passar per Catalunya en el viatge a Hispània“, explicava Albert Uderzo a un jove periodista català. L’àlbum té una estètica absolutament messetària, plena de curses de braus i flamenc. Anys més tard, Albert Uderzo reconeixia, en una altra entrevista, que l’aspecte dels ibers/espanyols que ell havia dibuixat era “com el dels gitanos més folclòrics, tot i que després he comprovat en aquest sentit que a Barcelona i d’altres llocs molta gent té els ulls clars i no són tan diferents dels francesos“. Efectivament, de tots colors. Com a França.
Si els àlbums de Tintin van significar la introducció del català escrit -gràcies a les mítiques traduccions de Joaquim Ventalló- per a dues o tres generacions de nens del franquisme, Astèrix, més tard, implica un gran pas en normalització del mercat del còmic en català. Les traduccions de Víctor Mora -guionista del Capitán Trueno– adoptaven un català no tan deliciós com el de Ventalló, però molt més acostat als usos del carrer.
Ni Tintín ni Astèrix no van conèixer mai cap català ni tampoc no van trepitjar Catalunya. Però tots dos personatges formen part destacada del paisatge infantil -i adult, recomano rellegir-los en temps de confinament- d’aquest país i d’aquesta llengua. Personalment, Albert Uderzo em va regalar milers de les millors hores de la meva infantesa. I, anys més tard, va tenir la paciència de ser entrevistat quatre o cinc vegades per un periodista llunyà que no en tenia mai prou. Gràcies per tantíssim, monsieur Uderzo. Tutatis li serà benèvol, seguríssim.
