Ni una trista sardina

"Duran Lleida ho va intentar -amb tot el suport de l'establishment català- en les eleccions catalanes i espanyoles de 2015, amb un resultat humiliant"

José María Aznar va donar per liquidada, definitivament, l'estratègia del 'peix al cove' amb la majoria absoluta de l'any 2000. Una conjuntura parlamentària que va esdevenir estructural quan va adquirir l'hegemonia ideològica dins de les estructures de l'Estat a través de la Fundació FAES. L'Estat, tal i com va quedar claríssim amb la sentència del malaurat Estatut, no se sent concernit pels pactes parlamentaris entre partits i no accepta cap limitació de la seva sobirania. Ni tan sols quan Espanya es queda sola a Europa amb les seves euroordres o quan veuen que Puigdemont, Comin i Ponsatí adquireixen la condició d'europarlamentaris. Per a Madrid la realitat només és la que decideixen ells.

 

Per això és tan curiosa aquesta insistència en el reviscolament del suposat espai peixalcovista. Duran Lleida ho va intentar -amb tot el suport de l'establishment català- en les eleccions catalanes i espanyoles de 2015, amb un resultat humiliant i zero representants al Parlament i el Congrés dels Diputats. Ara el nou PNC hi torna, amb l'única il·lusió d'intentar fer perdre la majoria parlamentària a l'independentisme. Un objectiu limitadíssim que ni tan sols tindrà premi a Madrid.

 

 

Sembla que una part de les estructures actuals del PDeCAT podrien plantejar-se un acord amb el nou partit de Marta Pascal. Una bona notícia que clarificaria el mapa polític català i que tornaria a fer evident, una vegada més, que el 'peix al cove' depèn estrictament de la voluntat de Madrid i que el PNB negocia a partir d'aquell concert econòmic que es va concedir en els anys més durs d'ETA.

 

 

 

Comentaris