Com a mínim tota una generació de catalans i catalanes quedarà marcada pel xoc emocional, polític, social i fins i tot cultural que ha sofert el país arran de l’1-O. La sentència que ha condemnat els líders independentistes a la presó i l’exili ha acabat de trencar del tot el primíssim fil que encara podia mantenir connectats dos milions de catalans i l’Estat espanyol. Un fil que va començar a esquinçar-se el 20-S amb l’assalt a les institucions catalanes per impedir el referèndum, però sobretot, en l’instant en què la policia espanyola va alçar les seves porres contra la nostra gent gran. Una imatge d’un impacte moral i emocional difícil de verbalitzar, però que va provocar en moltíssims catalans un trencament irreversible amb Espanya.
No eren cops de porra dels Mossos en una manifestació d’estudiants per dissoldre’ls, ni la BRIMO dispersant aficionats del Barça amb unes cerveses de més a Canaletes. Era un Estat autoritari agredint població civil indefensa que protegia unes urnes. Hi havia nens i gent jove, però també dones i homes que havien viscut una guerra i havien estat víctimes de la repressió del franquisme, i que ara es plantaven amb el seu cos davant de les escoles per defensar el futur dels seus fills i els seus néts davant d’un Estat pretesament democràtic.
És aquest trencament moral el que dificulta enormement que l’independentisme institucional pugui explicar a la seva gent al carrer un acord amb el PSOE que no passi per refer tot allò que l’Estat ha trencat a Catalunya. Presos polítics, exiliats, repressió permanent al carrer i als jutjats, menyspreu, espoli fiscal… Tot això no es resoldrà amb un parell de reunions en una sala del Congrés dels Diputats, és obvi, però el suport al PSOE només es podrà justificar amb un full de ruta que marqui molt clarament com els catalans decidiran el seu futur. Si no hi ha un pacte a l’escocesa en un termini raonable de temps, haurà estat una nova enredada.
