El paper dels partits independentistes com a ariet polític en la consecució de la República Catalana es va acabar amb la declaració del 27 d’octubre de 2017. Una decisió que, en gran part, en aquell moment ja va ser una conseqüència poc planificada de la competència entre l’espai d’ERC i el de JxCat, a més de la pressió de la CUP. Han passat prop de dos anys i aquesta concurrència electoral es manté exactament en els mateixos paràmetres, amb l’afegit que les estratègies dels dos grans partits són cada cop més incomprensibles per a les bases socials de l’independentisme, que porten uns quants anys protagonitzant les manifestacions més espectaculars d’Europa.
Per això és un encert simbòlic de les entitats el fet de retirar les direccions dels partits dels llocs de més visibilitat de la manifestació de la pròxima Diada. L’objectiu de la independència ha estat clarament ajornat per les formacions que van protagonitzar l’octubre del 2017 i, el que és més important, no ha estat substituit per cap estratègia alternativa. Així que els pertoca a les entitats i la societat civil la feina d’arrossegar i mantenir mobilitzada la gran base social que té per objectiu l’emancipació d’aquesta societat.
Tot i així, seria un error catastròfic convertir l’Onze de Setembre en un clam contra els partits propis, com si no fossin ells els que han patit el gruix de les represàlies de l’Estat. És absurd regirar-se contra unes formacions de les que s’espera, en conjunt, una nova majoria absoluta al Parlament. A més, em sembla més que lleuger criticar una persona com l’Anna Simó, processada per desobediència l’1-O. Igual que Josep Huguet -de qui he discrepat molt i públicament- però que, les coses com són, no ha fallat mai a l’hora de comprometre’s amb aquest país. En fi, que ens veiem, tots, a tot arreu.
