“Reunió zero“, ha dit el president Quim Torra, de forma molt descriptiva. D’un cantó, la part catalana ha formalitzat la demanda de reconeixement del dret d’autodeterminació i l’amnistia per als represaliats. De l’altra, el govern espanyol ha teatralitzat l’escena d’un retorn, més o menys matisat, a la normalitat institucional. Ni els uns ni els altres no s’han mogut ni un mil·límetre de les seves posicions doctrinals però, de fet, tampoc no és cap sorpresa perquè aquest tipus de fòrums, públics i sota els focus, no són els més efectius per aconseguir acords per la via de les concessions mútues.
“L’agenda del reencontre“, ha dit María Jesús Montero, la ministra portaveu. La novetat principal ha estat el to de respecte del govern de Madrid cap a les autoritats catalanes, inclòs el president Torra. I fins i tot un cert reconeixement com a mínim de la legitimitat de les demandes de la part catalana. El govern espanyol ha insistit en el rebuig frontal a la sobirania de Catalunya, però també és veritat que el llenguatge de la negativa ha estat expressat amb una certa consideració per la posició política de la majoria independentista que governa Catalunya.
Més que en una fase nova, sembla que retornem a l’època del talante de Zapatero. I, certament, aquest PSOE, probablement, s’assembla bastant a aquell. Catalunya, en canvi, té ben poc a veure amb aquella que encara confiava en la via gradualista de pactar un nou Estatut.
