Des de fa unes setmanes un esclat de protestes violentes a Hong Kong ocupa l’espai d’internacional de la majoria de mitjans amb imatges d’enfrontaments entre manifestants i policia. Els xocs violents han tingut alguns capítols destacats, com un assalt al parlament o l’aparició d’escamots pro-govern xinès apallissant manifestants. Els que protesten ho fan per mostrar el seu rebuig a un canvi legislatiu que permetrà extradir a la Xina criminals detinguts per delictes com homicidis i violacions. Els detractors de la llei creuen que pot convertir-se en un instrument que pot derivar en detencions arbitràries, tortures a la Xina i judicis esbiaixats. Aquest és un dels aspectes que ha fet aparèixer la ira, però també el fet que Hong Kong sigui una de les ciutats del món on la vida és més cara i una gran part de la població viu en condicions deplorables.
És evident que les imatges de violència i la reacció repressiva del govern xinés és un dels factors que ha estat determinant perquè els mitjans de tot el món es parin a observar què és el que passa a Hong Kong. Per molt que ens pesi, vivim en un entorn mediàtic global on només guanya quota de pantalla la desgràcia, acompanyada de violència molt millor. Ho vam comprovar els catalans l’1-O quan la policia espanyola va intentar estroncar el referèndum d’independència a cop de porra, rebregant avis i àvies a les portes dels col·legis electorals. El món ens va mirar amb més atenció perquè la policia va atonyinar votants pacífics o perquè els interessava més el procés polític? Ara, quan ens mirem les notícies que ens arriben de Hong Kong, ens parem més a contemplar les imatges de violència o ens veiem més encuriosits i interessats amb el que passa en aquell racó de món? Les imatges de Hong Kong han despertat un sentiment de solidaritat des de Barcelona cap a aquells manifestants o les reivindicacions del moviment?
És interessant observar el caràcter que prenen les lluites de moviments polítics i més encara pensar en la sortida que l’independentisme català aconseguirà trobar per fer efectiu el canvi de relació amb l’Estat espanyol que persegueix mantenint el tarannà pacífic i no violent que s’ha marcat com a requisit indispensable de qualsevol actuació. Una resposta que haurà de fer que el món pari atenció, però en un context en què els mitjans mundials en aquell moment estiguin possiblement més preocupats pel Brexit. La “resposta a la sentència” que tants busquen aquests dies possiblement no existeixi fins que es materialitzi sense respondre a cap disseny previ. Serà una combinació de factors, algun fortuït, que farà que les coses vagin cap a una banda o cap a una altra. I el que és més important, probablement la resposta no la té el president Torra ni cap membre del Govern, ni dels partits, perquè possiblement, tant aquí com a Hong Kong, qui s’encarrega de donar-la és i serà la pròpia gent.
