S’ha demostrat que l’estratègia europea -la de portar el debat català al cor d’Europa- era la bona. A l’Estat no hi havia res a fer en relació a la constant vulneració de drets que s’ha produït amb els presos polítics i exiliats, i, així les coses, l’opció més sensata era recórrer a Europa. Ara s’ha iniciat el tràmit del suplicatori sol·licitat pel Tribunal Suprem per tal que a Carles Puigdemont i Toní Comín se’ls retiri la immunitat que tenen pel fet de ser eurodiputats i, d’aquesta manera, es reactivin les euroordres per tal de portar-los a Espanya.
Tot i que la majoria de suplicatoris que arriben al Parlament Europeu s’acaben aprovant, i fins i tot en el cas que efectivament passés això amb el president i el conseller a l’exili, seria el moment de màxima internacionalització del conflicte. El primer que ha de passar és que la Comissió d’Afers Jurídics de l’Eurocambra estudiï el suplicatori, i si aquesta l’acabés aprovant, seria necessari que es votés al Parlament Europeu, probablement amb un debat sobre la situació de Catalunya i Espanya.
Durant tot aquest procés, Puigdemont i Comín seran cridats per explicar la seva versió. És per això que tots dos tenen clar l’oportunitat que, malgrat tot, suposa aquest suplicatori. “Farem un judici al judici”, ha repetit en diverses ocasions el president a l’exili. Tots dos podran parlar de Catalunya clarament al Parlament Europeu i denunciar davant d’eurodiputats de diferents països les vulneracions de drets que s’han produït a Espanya en els últims anys.
Esperar que Europa solucioni el conflicte català seria, a hores d’ara, del tot ingenu. Però potser sí que pot forçar a que es produeixi un diàleg que porti, efectivament, a la resolució democràtica del cas català. A l’Estat li convé que això sigui més d’hora que tard, perquè, mentrestant, Espanya està trinxant el seu prestigi internacional.
