La fugida de pa sucat amb oli del Borbó pare conté, en si mateixa, tots els ingredients que defineixen el sistema que ell mateix va muntar i encapçalar durant tant de temps. El Campechano ha marxat del país en secret, però un secret que només ho és per als ciutadans, perquè viatja amb la total protecció de l’Estat; s’ha publicat un comunicat en què se li agraeixen no sé quants serveis i on rep el tractament de rei; s’ha filtrat que tot plegat és un pacte pare-fill, sense cap fiscalització judicial ni política; no s’ha dit com es finança tot plegat, ni on són els diners a l’estranger, ni menys encara quina és la xifra global que ha reunit l’emèrit després de quatre dècades d’activitat. I, finalment, es diu que tornarà, però quan estigui tot arregalt i sense definir el tot.
Tot plegat és una presa de pèl tan òbvia i de tals dimensions que hauria de generar una onada d’indignació ciutadana que hauria de fer caure no ja el govern, sinó el sistema mateix. Els mitjans de comunicació de Madrid i els intel·lectuals haurien d’estar encapçalant el debat sobre els canvis que necessita un sistema que ha fallat estrepitosament. A França, per exemple, es va passar de la IV a la V República per facilitar l’elecció dels presidents i enfortir un sistema inestable i tot plegat es va fer sota fiscalització democràtica i amb un simple referèndum el 1958. Si les regles del joc permeten fer trampes, doncs es canvien.
Però res. El silenci és esfereïdor. Ni una manifestació, ni una concentració, ni una sola protesta a les universitats, només súbdits silenciosos. L’opinió pública espanyola està en estat de coma induït. Aquest és, en el fons, el mèrit de l’emèrit.
