Insults constants, mentides repetides fins a l’extenuació, repressió arbitrària, clavegueres a cel obert, persecució injustificada, campanyes internacionals, atac contra les institucions, confiscacions abusives… I, malgrat tot, som aquí, amb la força intacta dels que volen guanyar. Aquesta Diada és l’última del procés, la darrera ocasió en que el catalanisme polític surt al carrer en l’espai que va entre la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut -estiu de 2010- i la sentència del Tribunal Suprem que condemnarà els líders polítics i socials que van encapçalar la reacció contra el règim de Madrid, prevista per al mes que ve. Entre sentència i sentència, una dècada que ha canviat el sentit de la Història d’aquest país.
Acabat el procés, comença una nova etapa amb les marques que deixen la repressió i la humiliació, certament, però també amb unes quantes certeses que ja s’han incorporat a qualsevol anàlisi de futur. Les elits de Madrid recorreran a la violència abans que a la negociació. És més, el límit de l’agressió física pot anar més enllà dels apallissaments dels col·legis electorals de l’U d’Octubre. I, en segon lloc, l’Estat reacciona amb una guerra econòmica oberta contra Catalunya, encara que això li costi un parell de jornades laborals al rei.
Tot plegat vol dir que cal una reflexió estratègica, òbviament. Però encara és més necessari mantenir el nivell de mobilització en les xifres altíssimes dels últims anys. Catalunya és un projecte voluntari i aquesta és la seva força.
